Els pobles, com les persones, han de tenir il·lusions. Cas de no tenir-ne tot es van embordorint. Les institucions es degraden, els protocols s'obliden i cadascú campa a la seva, mirant de treure benefici propi en lloc de pensar en el col·lectiu. El rei Joan Carles deu haver pensat (o deuen haver pensat per ell) que abdicant retornaria les il·lusions als seus conciutadans (potser n'hauria de dir súbdits) i potser l'encerta. Dilluns passat algunes places de les Espanyes es van omplir de persones cridant visques a la república i demanant la convocatòria, ai, d'un referèndum! Potser han recuperat les il·lusions i es pensen que a Espanya es poden fer aquestes coses. Potser es pensen fins i tot que guanyarien.
Pel que fa a nosaltres millor que prescindim d'aquestes guerres. Les estructures que sustenten l'Estat espanyol persistiran, fent la seva, amb monarquia o amb república. Franco demanava (o exigia) una cosa a Joan Carles I en el seu testament polític: preservar la unitat d'Espanya. Certament aquesta és la idea força que els mou, prescindint de l'experiència d'haver passat pel tràngol del trencament de la sacrosanta unitat moltes vegades. Només cal que comptem, començant per Portugal i acabant amb la penúltima colònia. Incapaços de generar il·lusions col·lectives -com sí que han sabut fer els francesos o, en la nostra mesura, els catalans?- aquesta és la idea força -que no il·lusió- que els manté. Entre la unitat d'Espanya i la monarquia preferiran la unitat d'Espanya. No siguem innocents! El millor que podem fer és prescindir d'aquests seus debats. Diu l'experiència que ells es barallen, i que qui acaba pagant els plats trencats som nosaltres. I en Felip? Ho sap perfectament, és clar.
