Qui és Pablo Iglesias? Fins fa poc més d'un any poques persones haurien contestat aquesta pregunta i les que ho haguessin fet tindrien al cap el nom del fundador del PSOE. Avui és difícil que algú no reconegui el nou Pablo Iglesias, el fenomen polític i mediàtic més fulgurant d'Europa. En poc temps ha passat de ser un col·laborador d'espais de debat i de tertúlies de mitjans de segona fila a la principal amenaça pels partits tradicionals de l'esquerra, eurodiputat i candidat a presidir el Parlament Europeu. En la presentació ahir de la seva candidatura davant de la cambra va fer, tal com era d'esperar, un discurs brillant, combatiu i abrandat en el qual va reivindicar les revolucions dels pobles i en què no es va estar de denunciar el segrest de la democràcia per part de les elits financeres i la conversió dels polítics electes en part de la casta per la via de l'enriquiment personal. Però Iglesias no en va tenir prou amb l'exercici de la crítica i va buscar obertament l'enfrontament. L'eurodiputat de Podemos va anar allargant el seu discurs fins que va provocar que el president li hagués de cridar l'atenció i obligant-lo després que no tingués més remei que retirar-li la paraula. Pablo Iglesias predica la desobediència i la practica de forma calculada, i no defuig el conflicte sinó que el genera intencionadament. Quin és el límit d'aquesta estratègia? La necessària regeneració que es reclama no es pot basar en la negació dels principis i els valors que, suposadament, es volen recuperar. Malgrat els bons resultats obtinguts Iglesias ni va guanyar les eleccions a Espanya ni serà escollit president pels diputats del Parlament Europeu i el retrata el fet que busqui per una altra via el que no aconsegueix per la dels sufragis.
