Hi va haver un temps, ja ho saben, que les coses no es podien trencar, si més no sobre el paper, però la realitat feia de les seves i, amb divorci o sense, quan les situacions arribaven al límit era difícil mantenir apedaçat el parrac. Un dels primers països a incorporar el divorci en la seva legislació va ser França, el 1796. A l'Estat Espanyol va arribar tard, naturalment, com tot. Fins al 1980 l'únic que es podia fer era demanar la nul·litat matrimonial, un procés eclesial que es podia tirar endavant en comptades excepcions. De fet la nul·litat el que ve a reconèixer és que el matrimoni contret no va ser vàlid, que és un xic diferent. No es pensin pas que fos fàcil divorciar-se a primers dels anys 80. Les parelles que decidien acudir als jutjats eren sovint assenyalades. No importava a quasi ningú què els havia dut fins allà ni, per descomptat, les conseqüències de la decisió. Amb la sensibilitat pròpia de l'època tot es feia a batzegades i sense manies. Si calia portar un nen de 9 anys davant del jutge, l'hi duien, i encara li preguntaven amb qui volia anar, com si a 9 anys un nen fos capaç de decidir en qüestions tan trivials: "Amb qui vols viure, amb el pare o amb la mare?". L'Església celebra un sínode sobre la família i el papa Francesc commina els bisbes a opinar amb claredat sobre els divorciats i sobre els homosexuals, dos grups poc acceptats. Els divorciats encara ara no poden rebre, teòricament, els sagraments, que és una manera de dir que queden lluny de la comprensió de l'Església les trifulgues dels pobres humans i del nostre viure. Ara, si volem fer símils entre Catalunya i Espanya, potser més que parlar de divorci hauríem de demanar la nul·litat matrimonial. S'ajustaria més a la realitat, no els sembla?
