l'estiu arronsa l'estrès, estira la mandra. Els mitjans de comunicació surten per platges, solanes i ombres a buscar notícies i curiositats envoltades de la frescor de l'estiu. Els ulls semblen boles de granissat -o alguna cosa semblant-; arreu es veuen banyadors, tangues, monoquinis, biquinis i els enlluernadors triquinis -per quan el nanoquini? I el mar, el mar! El que refresca, però, no és l'orxata o la sangria sinó els espais d'esport de la televisió. Per l'amor de Déu!, per què hi ha tanta gent que es dedica a parlar d'esport -futbol- a l'Estat espanyol? Es retransmeten, gai?rebé en directe, els substanciosos entrenaments del Real Madrid a Austràlia -calbots, jocs, riures i bromes d'una joventut de multimilionaris. Alegria! Els rics riuen! Així, el poble baix empatitza amb la millor generació d'emprenedors. No hi ha cap altre missatge, l'espectacle ha de continuar i els espais s'han d'emplenar encara que sigui amb les engrunes d'una paella de xiringuito. I el mar, el mar! És impressionant com els periodistes i tertulians d'esports han après dels polítics i podem rebregar, manyocar i estirar qualsevol nimietat sense que els tremoli ni la veu ni les cames. Xerrar, baladrejar, discutir a crit pelat i dir -escopir- qualsevol ocurrència forma part de la substància essencial d'aquest món i si no, desmentiu-m'ho! A l'estiu, però, les figures estan de vacances i a les redaccions hi queden escamots de guàrdia, és a partir del començament de la lliga que es posa en marxa la fastuosa màquina de la insubstancialitat. Llavors el que es pot dir en 30 segons es converteix en una matèria quàntica que pot durar hores, dies i setmanes. I el mar, el mar!