Cristian Lienlaf, un xilè que fa vuit anys que viu a Girona, ha creat un grup de voluntaris, els Som Sostre Girona, que es dedica a repartir menjar i mantes als sensesostre que troben pels carrers

Repartir menjar i mantes a les nits dels caps de setmana. És aquesta la seva idea de diversió?

Doncs la veritat és que ens divertim molt... amb ells. Quan ens expliquen les seves aventures. Per exemple, en Toni, que amb 78 anys viu al carrer, un dia explicava que altres sensesostre li van voler robar la manta. Quasi no pot caminar, i ens deia, rient, que havia anat amb un pal darrere els nanos, amenaçant-los que no tornessin per allà.

Quin dia es va adonar que calia actuar?

És culpa de la meva mare, que sempre ha ajudat tothom. Jo era un nen, fins i tot sentia gelosia que dediqués tant temps a altra gent. El fill era jo! I em va respondre: «Soc mare soltera amb quatre fills, i m'agradaria que si un dia faltés i tinguéssiu un problema, algú us donés un cop de mà. La meva responsabilitat és ensenyar-vos quina és la realitat del món».

No sembla que els joves d'avui s'impliquin gaire a ajudar els desafavorits.

Què va. Els joves, perdoni l'expressió, s'estan llepant el cul entre ells, dient-se uns als altres que són molt guapos. Estan en un globus, però un dia petarà i cauran a terra.

Ja se sap, a Catalunya hi ha preocupacions que passen per davant de tot.

No es comença per la base, que és «tu has de fer cada dia una cosa diferent per canviar el teu món». Si vols un país més just, més equitatiu, comença pels teus actes com a individu. En lloc d'això, la gent va a casa, posa la calefacció i mira les notícies a veure si l'han enfocat mentre onejava la bandera.

Menjar i mantes és el que necessiten?

El menjar i la manta són l'excusa. La nostra feina primordial és crear un vincle amb aquestes persones. Crec que el nostre èxit és que hem sabut donar un tracte humà i digne als sensesostre.

Quants voluntaris són?

Actualment uns 500, de diferents poblacions gironines. Vénen a Girona per fer les sortides nocturnes. Òbviament no tots vénen sempre, si no quan poden.

Els pobres ens fan por?

El que fa por és el desconeixement. Sempre volem trepitjar territori conegut, així ens sentim segurs. En aquest camp hi ha molt desconeixement. Per tant, molta por. Una por injustificada, perquè hi ha voluntaris que la tenien, i després de la primera sortida m'han dit que no creien que fos tan fàcil.

Quin és el secret?

S'ha de parlar amb ells com si fossin el nostre pare, el nostre germà, un fill. Amb el mateix afecte i respecte. Hi ha qui creu que viure al carrer és una opció voluntària.

Una vida bohèmia, vaja.

Exacte. I la realitat és que no, que hi ha molt de patiment, anys de portar una creu molt pesada. Tot i estar desesperats, ens ensenyen molta humanitat. Intenten ser feliços. Més que nosaltres, que busquem altres coses, a la vida. Ningú està fora de perill d'acabar al carrer. Són persones com nosaltres. Ni tan sols són d'una altra classe. A la societat hi ha molt classisme.

Doncs ha anat a caure a Girona, la ciutat més classista de la galàxia.

Ui, Girona, la gent que es passeja endiumenjada ignora el que té a tocar de casa. Un dia vaig convidar en Toni -el que li deia al principi- brut, mal afaitat, cabells llargs, a esmorzar en una terrassa. Com ens mirava la gent! El cambrer em va venir a preguntar si m'estava molestant. «No, és el meu amic i hem vingut a esmorzar», vaig respondre.

La seva mare deu estar orgullosa.

S'ho calla (riu). Com jo, creu que amb això que fem no podem estar satisfets. No hi podem estar fins que no hi hagi un pensament universal sobre el problema.