Els meus fills em mataran aviat?

Esperem que no.

Simbòlicament, home, que estem parlant de psicoanàlisi.

Una de les patologies de la postmodernitat, és que els discursos socials i polítics actuals produeixen una deflació i forclusió del pare. És a dir, abans l'habitual era un pare autoritari, i ara predomina la figura del pare-col·lega. A la manca de l'operador estructural de la realitat psíquica responen patologies i no poques anorèxies, bulímies, addiccions, toxicomanies, etc.

O sigui, que amb el pare-col·lega hem empitjorat?

Es podria dir que el pare-col·lega actual és pitjor que el pare autoritari.

A qui asseuria al divan?

Als primers que hi asseuria és a les persones que tenen responsabilitats en els àmbits, social, cultural i polític. Primer, als polítics, el que passa és que abans que al divan s'han d'asseure al jutjat per corrupció, han de retre comptes davant la llei.

I després?

Després la nova generació, això que se'n diu la nova política , que en principi són Podem i Ciutadans, els asseuria al divan. En el seu cas, perquè sense passar pel divan, el seu projecte no serà possible. La història demostra que sense anàlisi s'acostumen a cometre tota mena d'espifiades.

Ara hi ha programes de TV que inclouen divan. Torna la psicoanàlisi?

Això significa que la psicoanàlisi continua tenint prestigi, per més que en algun àmbit acadèmic no es tingui en compte. Això, a Espanya. Si parléssim de França, no només es fan programes amb una referència anecdòtica a la psicoanàlisi, sinó que en programes que es parla de política, de cultura, etc., sempre hi ha algun psicoanalista.

En lloc de girar al voltant del sexe, com deia Freud, ara tot va al voltant del futbol?

En una època d'hipersexualització dels discursos socials, principalment el màrqueting i part de l'oferta televisiva, hi ha més trastorns que mai en l'àmbit afectiu-sexual, i no només em refereixo a violència de gènere o a parelles que no funcionen.

El problema dels jugadors espanyols al Mundial ha sigut psicològic?

Sembla que hi ha hagut errors en diferents àmbits, però és només una opinió, caldria analitzar en profunditat què ha passat i fer-ho millor en endavant, si fos el cas.

És més fiable interpretar els somnis o que una gitana ens llegeixi la mà?

Li podria dir que cap de les dues. Interpretar els somnis és una cosa, i la interpretació psicoanalítica d'aquests, una altra. Interpretar els somnis ja ho feien els egipcis fa milers d'anys, però n'excloïen el subjecte que somiava, no se l'escoltava, es limitaven a fer una interpretació delirant. La psicoanàlisi pot interpretar els somnis, sempre que qui ha somiat estigui al divan.

Què passa quan et despertes d'un somni i t'adones que tot era mentida? Per posar un exemple, molta gent somiava la independència de Catalunya.

(Riu) Una de les principals funcions de la psicoanàlisi és la de punxar les il·lusions que creen moltes persones, ajudant-les així a viure en el món. A vegades són il·lusions neuròtiques o perverses, i porten problemes socials, jurídics, etc. En termes freudians es pot dir que l'independentisme és una il·lusió, des de la psicoanàlisi es tractaria de dilucidar com s'ha creat aquesta il·lusió i quina funció té en les persones, una per una. I després, també en conjunt.

Sort que tenen grups d'ajuda i assessorament a l'Associació de Psicoanàlisi...

He, he, aquests grups són una novetat en la web d'ULP-Gi, es tracta d'acostar la psicoanàlisi a gent que per manca d'informació o altres motius, no hi accedia.