Ha recreat en fotografia alguns quadres de Goya. Per què Goya?

Perquè Goya és llum i ombra. L'estudi de la llum i de l'ombra. Per mi és l'iniciador de l'impressionisme.

I per què el recrea a Girona i no a l'Aragó, que està aquí al costat?

Per diverses circumstàncies, la primera és que se'm va oferir la col·lecció de vestits i complements d'època de Neus Borrell, a Torroella de Fluvià, que és fabulosa. I després vaig buscar enclavaments que evoquessin una mica els ambients de Goya. I també perquè crec que la llum de Girona encaixa millor que la d'Aragó en el que volia fer.

I el caràcter del gironí actual ja deu semblar el de l'aragonès del segle XIX

Ha, ha, això no ho podem dir. Però és que les cares, els rostres dels personatges que vaig trobar aquí, s'avenen molt bé al paper. Gent d'aspecte molt auster, molt dur...

L'exili que va patir en Goya era dels de debò o dels que s'estilen avui?

És molt dur quan vius en un país i no et queda altra sortida que marxar-ne. A mi em va passar, vivia a Veneçuela i vaig tornar cap aquí. Deixar la casa, deixar els amics... em va significar una fugida. Hi trobo cert paral·lelisme amb aquest món obscur d'en Goya.

El somni de la raó produeix monstres?

Els monstres habiten a dins nostre. O sigui que és al revés, el que és difícil és treure els monstres de dins nostre, en el que dura una vida.

Li va costar gaire trobar voluntària per fotografiar La maja desnuda

Mmm... va ser complicat (riu). La maja desnuda va ser un procés. De fet, el projecte en total m'ha costat tres anys de feina. Pel que fa a La Maja, trobar algú no va ser difícil, hi ha gent que s'hi dedica, el més difícil és recrear exactament aquell moment.

De Goya són també famosos els Caprichos

M'agradaria anar al Japó i seguir el Camí dels Temples, una mena de Camí de Sant Jaume. Es fa a la primavera, quan floreixen els ametllers, i durant el recorregut es visiten cap a 200 temples.

Sortir d'una ciutat conservadora com Donosti i venir a Girona no és sortir de foc i caure a les brases?

Crec que és això (riallada). La veritat és que hi vaig venir pels amics. I va ser una sort, perquè si no hagués vingut, no hauria emprès el camí de la fotografia. Reinventar-se més enllà dels 50 anys, buscar un nou camí, és molt complicat. Potser Girona, la ciutat tancada, l'hivern complicat, l'estiu dur... em va ajudar a centrar-me en una cosa que ha reeixit.

Als 50 encara estem vius?

Jo era el primer que no creia en mi. No em veia començant a estudiar fotografia, probablement més vell que els mateixos professors. Però vaig viatjar a Nova York i hi vaig veure gent de més de 70 anys triomfant en tota mena de coses. Mentre que a Europa sembla que als 50 estiguem acabats. I no. És ara quan més podem aportar.