O sigui que va fer la mili a Canàries: al jovent d'avui li convindria la mili?
Home... a veure, quan la vaig fer no és que a alguns els convingués, és que els va obrir el món, fins aleshores no havien sortit de poble. A aquella gent, sortir de casa i conèixer gent li era bo. Però per persones que tenen altres interessos és una mala passada. Et talla la vida familiar, la laboral, fins i tot l'amorosa, etc. Depèn de la situació de cadascú.
Ho dic perquè menystenen el «règim del 78», que al llibre es reivindica.
El que reivindico és que no es pot fer un anatema sobre el «règim del 78» sense ponderar el que va suposar realment i què va representar. I i els sacrificis que va fer molta gent per uns resultats positius, dels quals en vivim avui. Aquells anys van ser conduïts amb força sang freda per part dels protagonistes de la Transició, des de Suárez a Carrillo i Felipe González. Subvalorar allò em sembla nefast. Molts van renunciar a alguns principis per un pacte comú. La frase de Carrillo, dient que no vindrà d'un color més o menys a la bandera, ho resumeix tot. També es van guardar els seus principis molts que venien del franquisme, com el mateix Suárez.
Troba a faltar una classe política que pensi més en el país que en el partit?
A l'actual classe política li trobo a faltar aquesta capacitat de cedir, negociar i buscar síntesi. El nivell d'un Carrillo i un Felipe, fins i tot d'un Fraga i un Pujol, avui no hi són. És una broma comparar-los amb el darrer president català, en Torra. És com si l'artrosi hagués entrat a la presidència de la Generalitat i no hi tinguessin cabuda polítics intel·ligents.
Això és el que vol, l'independentisme: pacte, diàleg.
No pots pretendre diàleg si abans de seure poses qüestions irrenunciables: amnistia i autodeterminació. Jo seuria a taula amb paper en blanc, no amb punts obligats. Amb discreció i ganes d'arreglar coses. Sense etiquetes. Si vas amb exigències no estàs dialogant, estàs exigint.
Vostè és botifler?
Sí, això diuen. I nyordo, i espanyolista. A Madrid em consideren el contrari, perquè critico tots els nacionalismes, i alguns s'ho prenen com un atac personal. Critico nacionalismes en general, porto gravada la frase de Mitterand: el nacionalisme és la guerra. La majoria de desastres han vingut per una exacerbació el nacionalisme.
Compara els nacionalismes amb religions...
El nacionalisme idolatra una bandera, una història sovint prefabricada, per justificar un present. Hi ha una sèrie de litúrgies, aspectes sentimentals que toquen els sentiments i no gaire sovint el sentit comú, És una mena d'excitació al combat. Això ho han interioritzat els nacionalismes. És una exaltació del «nosaltres i ells» en lloc d'exaltar els drets humans. Pel nacionalisme, és «primer els de casa».
I parla del «ploriqueig victimista de l'etern incomprès». Segur que es refereix a Canàries i no a Catalunya?
He, he, és un denominador comú. A Canàries en deien «godos» i a Catalunya colons i botiflers. És el fet de pensar que nosaltres som millors que els que venen de fora. Hi ha moviments d'extrema dreta independentistes que recuperen aquests aspectes, com ho van fer els germans Badia, que eren uns pistolers.
En Torra els reivindica, i és un revolucionari.
(Riallada) Sí, sí, és el rei de la ratafia.
L'esquerra ha sigut massa condescendent amb el nacionalisme?
Sí. El problema de l'esquerra és que ha anat absorbint i utilitzant conceptes propis del nacionalisme. Si acceptes dir que hi ha forces d'ocupació, estàs acceptant una sortida violenta. Si acceptes que desapareix el concepte Espanya i obligues a parlar d'«estat espanyol», estàs fent ideologia.
Deu ser un sentiment.
La nacionalitat ha de ser com la religió, una cosa privada. En tot cas el que hi hauria d'haver és una administració eficaç, que funcioni. No sé si és utòpic, tal com ens trobem, però Europa hauria de ser això.
