L'accessibilitat universal dels habitatges continua sent una feina pendent. Així ho mostren les dades. Dels 9,8 milions d'habitatges que hi ha en tot l'Estat, només un 23% són accessibles, és a dir, que no compten amb barreres arquitectòniques d'accés per a persones amb discapacitat o gent gran.
D'aquest percentatge, només el 2% de les finques posseeixen un accés des del carrer al portal que compleixi amb els criteris d'accessibilitat universal, el que suposa 196.295 edificis. Són els esgraons de l'entrada dels edificis la barrera arquitectònica més freqüent en els habitatges. Un altre dels entrebancs més habitual és la falta d'espai per col·locar un ascensor, sobretot en edificis antics. Moltes vegades l'única solució és instal·lar ascensors petits, sense que pugui accedir-hi una cadira de rodes.
Els nous edificis que, a poc a poc comencen a construir-se després de superar la crisi econòmica, reuneixen totes les condicions necessàries d'accessibilitat. Però els més antics no. Una de les raons més importants per les quals no s'ha procedit a la supressió de barreres arquitectòniques en aquest tipus d'immobles és per la impossibilitat tècnica de realitzar les obres corresponents per les característiques del mateix edifici. Al nostre país, la major part dels edificis han estat construïts entre els anys 1950 i 2001, en què es van edificar una mica més del 70%, i només un 12% són habitatges que han estat construïts a partir de l'any 2002.
El Reial Decret Legislatiu 1/2013 pel qual es va aprovar el Text refós de la Llei General de Drets de les Persones amb Discapacitat i de la seva Inclusió Social estableix que, en els habitatges en règim de propietat horitzontal -comunitats de propietaris- s'han de realitzar les obres necessàries perquè les persones amb discapacitat puguin utilitzar els elements comuns. Fonamentalment, les comunitats de propietaris han d'instal·lar rampes, pujaescales, ascensors o altres dispositius mecànics i electrònics que facilitin l'entrada i sortida de l'immoble.
«La realitat de l'accessibilitat a l'habitatge és molt diferent del que disposa la normativa», apunta el president del Col·legi d'Administradors de Finques de Girona, Jaume Vilanova. «El mateix Reial Decret Legislatiu fixava el termini del desembre del 2017 perquè les comunitats de propietaris complissin amb els requisits d'accessibilitat universal. Malgrat tot, la realitat ha estat molt diferent, ja que els experts ens confirmen que tan sols un 0,6% dels 9,8 milions d'habitatges espanyols són universalment accessibles», explica.
Segons aquesta entitat, l'actualització d'aquesta llei no es va fer basant-se en criteris realistes i que es poguessin aconseguir. «El volum d'actuacions que s'han de fer és de grans dimensions i cadascun dels immobles afectats té les seves particularitats econòmiques o tècniques que afecten directament al desenvolupament de les actuacions que es requereixen en matèria d'accessibilitat», afegeix Vilanova.
Per atra banda, la llei catalana exposa que els propietaris en el cas que ells mateixos o les persones amb qui conviuen o treballen a l'edifici pateixin alguna discapacitat o siguin majors de 70 anys poden demanar a l'autoritat judicial que obligui a la comunitat a suprimir les barreres arquitectòniques o a fer les innovacions exigibles, sempre que siguin raonables i proporcionades per assolir l'accessibilitat i la transitabilitat de l'immoble en atenció a la discapacitat que les motiva. Els vocables «raonables» i «proporcionades» fan difícil poder aplicar la llei, explica Vilanova. «En molts dels casos no és possible eliminar les barreres arquitectòniques», conclou.
