No, no els vull parlar, benvolguts lectors, de la pel·lícula que amb el títol original L'Immorale protagonitzà l'Hugo Tognazzi, en la qual un violinista té cinc fills, tres amb la dona, dos amb una amant i n'espera un sisè de l'altra amant, però les novetats figuerenques me l'han recordat perquè la frase que se sol emprar com aforisme per descriure, metafòricament, una situació on hom es proposa ambicions que estàn per sobre de les seves capacitats reals; allò que diu el refrany castellà «que quien mucho abarca poco aprieta» o en versió catalana «qui tot ho vol, tot ho perd».

Dic això a propòsit de les mai extinguides, però ara actualizades, reclamacions dites populars -malgrat jo pensi que només es tracta d'uns quants-, perquè la Sala Edison passi a ser, sinó de propietat municipal, -objectiu gairebé impossible que prou exhaurides es troben les arques després d'una constant política d'inversions desencertades- (només cal analitzar amb una mirada mínimament crítica les referides a la plaça de braus; al Museu del Joguet; al Casino Menestral; a la Catequística; als Caputxins; al local del bingo del carrer Sant Pau; a la casa Nouvilas; a la Casa Empordà... Exceptuo les adquisicions del Teatre El Jardí (i de la casa Pagés), sí, pel cap baix, d'ús públic alguns dels seus espais.

Per fer què? Doncs sembla que, com passa com quan preguntes per la catindepen, ben bé tampoc no sé sap. I potser sigui difícil trobar-ne una funció que la faci indispensable a les necessitats locals i que sobrepassi l'overbooking de superfícies culturals de què en aquest moment disposa la ciutat de Figueres, que es troben amb rendiments mínims o absolutament desajustats als seus propis fins. (Calien fer les inversions engegades al casino Menestral perquè, a la fi, a la planta baixa d'aquesta entitat i edifici emblemàtics s'instal·lés un bar?)

No ens enganyem: si el tema de la Sala Edison es troba estancat no és per culpa de la propietat, sinó a causa que les institucions públiques, començant per l'Ajuntament figuerenc constantment paralitzat no només pels seus polítics sinó també pels seus mateixos tècnics, només fan cas dels antulls d'aquells que amb els diners públics volen estirar més el braç que el que els permet la màniga.

I «no está el horno para bollos» que diuen es tradueix, de manera no gaire encertada, per «el meu mal no vol soroll».