El Cap d'Any passat, un grup d'amics ens estàvem preparant per sopar, tot veient l'informatiu de la cadena pública francesa França Dos. De cop, aquella TV va anunciar que hi havia qui passava unes excel·lents vacances, malgrat la crisi.

A continuació varen emetre un reportatge enregistrat a Meribel, a la Savoia francesa. Amb un polsim d'ironia -malgrat que la cadena és de gran seriositat i rigor- exposaren que hi havia un apartament, integrat en un conjunt hoteler, llogat per un preu insòlit. S'havia de pagar 42.000 euros, o sigui prop de set milions de pessetes a la setmana (sic). O sigui, un milió de pessetes per dia.

França Dos va entrevistar l'afortunada família que l'estava gaudint. Va resultar ser de Barcelona. Varen aparèixer a la pantalla i van parlar breument Mariona Carulla, en l'actualitat substituta de Fèlix Millet al capdavant de l'inefable -per raons extramusicals- Palau de la Música, així com Guillermo Sagnier, membre de la mateixa família feliç. S'hi pot afegir que, segons em diu un membre del Patronat del Palau, per ocupar aquest càrrec dóna un milió a l'any, no pas al dia, com aquell lloguer.

Sagnier és un alt directiu de la gran empresa Europraxis, ara filial de l'encara més gran Indra. Va ser fundada per Josep Pujol Ferrusola, fill de Jordi Pujol, que encara hi destaca. El cognom Sagnier, gens freqüent, és el segon de l'esposa de Josep Pujol. Les bones relacions -per dir-ho irònicament- d'ambdues empreses amb la Generalitat, sota Jordi Pujol, varen ser objecte d'especial atenció per part de la Sindicatura de Comptes. En va informar Josep Callol en aquest diari, l'11 de gener del 2008. Callol es referia a "irregularitats". Però, com és sabut, finalment a l'oasi català el fetge és gran.

Tothom pot jutjar els fets amb la seva ciència i amb la seva consciència. Ara bé, aquestes dades poden tenir més interès que no pas destacar -com feia el pocavergonya Millet en una entrevista- que, anys enrere (molts i molts, sens dubte), la mare de Mariona Carulla "feia els sobres d'Avecrem".

D'això, se'n diu el conte de la llagrimeta. Fa massa temps que dura, i massa sovint se'l vol fer passar per realitat. Allò de la "memòria històrica", practicat per la dreta i l'esquerra, ha esdevingut una broma grollera i pesada. Consisteix a mirar enrere amb el desig de fer servir el que pugui ser instrumentalitzat, oblidant el que, per les mateixes raons instrumentals, convé que sigui amagat.

L'impresentable Millet ho va fer de manera abusiva i extremadament selectiva. Així, per dir-ho irònicament, resultaria que el seu pare, Fèlix Millet Maristany (1903-1967), mai no hauria estat a la España Nacional al servei del franquisme, sinó que, vés per on, anys després, si no hagués estat per ell, la cultura catalana hauria desaparegut.

Alternativament o complementàriament, es gosa presentar el Millet actual com si no fos vicepresident de la FAES, muntatge anticatalà per antonomàsia. No es nega, però s'oblida molt més del que s'escauria. Com s'oblida que hi va haver membres de corals que varen anar a Londres cobrant cinc euros de dietes al dia -vaja, per menjar una hamburguesa i prou- mentre Millet es gastava, a costa del Palau, 140.000 euros en un viatge de vacances a la Polinèsia.

Gosar fer empassar enganyifes resulta fàcil, perquè a causa del maleït cofoisme molts catalans no poden acceptar el que és evident: que la Catalunya actual ha permès que, per manca de control, o per l'exercici cent per cent deficient del control institucional mínim, passés el que els fets i les sentències judicials acreditaran que va passar. En tot cas, a hores d'ara, cal preguntar-se com hi pot haver algú que dubti que estem en una terra de privilegis, estructurats, emparats i quotidians, a més d'amanits d'una corrupció esgarrifosa.

Costa imaginar que es pugui ignorar la nostra davallada moral i política. Perquè existeix, es va gosar requerir subvencions populars en quantitats mínimes, a persones molt modestes, i després donar a aquelles subvencions un destí que costa de creure. Es donava un discurs cultural i una embutxacada personal així com, per descomptat, finalment, també polític. O és que donar diners al Partit per la Independència, codirigit per Àngel Colom i l'avui desmemoriada Pilar Rahola no és un fet polític?

Una font jurídica em diu que els que estan al costat de Millet es troben més tranquils del que podria semblar vist des de fora. Alguns creuen que poden tacar tanta gent que finalment Millet trobarà una porta de sortida. Voldria no creure-m'ho, perquè, a més de totes les responsabilitats polítiques i institucionals, n'hi de personals -com la de Millet- que no poden ser perdonades.