Poques vegades Espanya ha estat en el centre de canvis històrics. Foren el cas el descobriment d'Amèrica i les guerres civils. Fora d'Espanya l'opinió dominant ha coincidit amb la de Amadeu de Savoia, que refusà ser-ne rei, dient que no entenia res d'aquest país.

Però ara, ara mateix, estem en un moment clau. El que passi a Espanya pesarà en la història d'Europa i del món. L'atzar o el que sigui - com el ximple Zapatero - ho han volgut així. Com en la darrera ?guerra civil, molt es jugarà fora d'aquí i per forces externes.

En síntesi, tot indica que la forma d'ajut que es doni a Espanya crearà un nou paradigma europeu. Les bones preguntes són saber si s'ajudarà l'Estat o el sistema bancari. Si tindrà un paper determinant el Banc Central Europeu (BCE) i per tant dominarà la posició alemanya, o bé hi haurà un sofregit més, dels molts que hi ha hagut i que tan de mal han fet a l'europeisme. També haurem de veure si l'ajut aconsegueix imposar aclariments i canvis productius bàsics sense els quals els diners que ens donin o deixen no servirien de res.

Ho plantejo tal com ha rajat perquè m'he gastat molts diners parlant amb fons amigues europees, ben situades. També hi ha alguna prova pública, com les declaracions fetes ahir pel comissari europeu Michel Barnier. Venia a reclamar una unió bancària europea és a dir treure poders als Estats en aquest camp i introduir una gran reforma, com la llei Dodd-Frank de l'any passat. La SEC (Securities and Exchange Commission) està aplicant amb rigor i èxit als Estats Units. Si es treuen poders als Estats que no ha de passar aquí a les Comunitats Autònomes respecte de les Caixes? Per entendre'ns ja no hi hauran més aeroports perduts en algun desert. Si aquí hagués existit una llei com la citada no hi hagués hagut la bombolla immobiliària, com no n'hi hagués hagut a Irlanda, ni als Estats Units.

Aquella llei crea una protecció sense precedents del consumidor i de l'estalviador, establint responsabilitats retroactives ( tema jurídic delicat, però en aquest cas just) contra els accionistes i directius bancaris que contribueixin a desastres financers. La retroactivitat implica que poden haver-ho de pagar amb els guanys dels anys anteriors al desastre que sigui. Més de quatre tremolaran. Serà perillós crear un muntatge que a curt termini enriqueix a qui el crea, no volent veure que tot acabarà com el rosari de l' aurora pels pobres consumidors de productes d'enginyeria financera. O senzillament per a persones a les que, per exemple, es concedí un préstec o una hipoteca malgrat que el banc podia o havia de saber que no ho podria pagar. Aquí caldria, utòpicament, estendre-la als polítics. Que Zapatero tingués ara embargat una bona part del seu sou seria justícia pura.

Què ha passat per a què ara es vegin les orelles del llop? Senzillament, Espanya ha fet un pet. Si se la intervingués oficialment -de fet ja ho està- el remei podria ser pitjor que la malaltia (hi ha molta inversió estrangera i a l'estranger) i es podria donar l'efecte de dominó.

Rajoy voldria un ajut sense condicions. Però el BCE i Merkel no ho permetran. Poden admetre un cert teatre però, en qualsevol cas, Espanya té molts deures per fer. El primer és determinar el caràcter d'aquests deures: quin model productiu ha de substituir a l'aixecada de camisa del totxo, de Bankia, dels dèficits que van pujant, de les declaracions contradictòries i d'alguns deliris autonòmics que de vegades admeten encara menys que Rajoy la gravetat real de la situació?

En l'ordre estratègic l'alternativa acabarà plantejant-se públicament, com ja ho està en àmbit més reduït. Es tracta d'anar ver més unitat europea - més federalisme europeu, diuen a Brussel·les -, amb més política econòmica i sobretot monetària europea, o bé enterrar l'euro. Aquesta darrera possibilitat seria desastrosa.