Separadament, dos periodistes em demanaren si sabia qui havia organitzat el recent viatge d'Artur Mas al Brasil. A ambdós els vaig respondre que segur que, com sempre, havia estat la pròpia presidència i que, a més, ningú altre ho hauria pogut fer tan malament.

En efecte, fins i tot el nucli més cortesà -concretat en TV3 i Jordi Barbeta - ha estat capaç de donar una visió un polsim presentable del viatge, malgrat que l'única cosa de la qual són capaços, i en tenen experiència, és llançar encens a les contínues rucades de Mas.

Mai no vaig voler anar, com a periodista, ni com a res, a cap dels viatges a l'estranger muntats per Jordi Pujol. S'inseria en el marc del que en l'argot periodístic se'n deien "pessebres", per analogia a donar a menjar al bestiar. En un català més adient també es podia recordar l'adagi "Afartem i diguem moro", malgrat que menjar bé amb Pujol és impossible. El seu paladar és tan desastrós com la seva consciència.

Em van explicar moltes anècdotes d'aquells viatges. Fins i tot periodistes i funcionaris de la Generalitat amb el carnet de CDC a la butxaca se'n fotien. Explicaven corredisses per aconseguir una foto amb algú que no estava gens interessat a trobar Pujol. Policies i funcionaris del país que fos quedaven bocabadats en veure un polític desconegut seguit de més d'una dotzena de periodistes, amb càmeres de TV.

Eren temps en què Pujol es volia mostrar com un gran estadista del món mundial. Negar-ho dins de la Generalitat hauria implicat una decapitació immediata. Alguns feien el contrari. Recordo com un funcionari o un assessor de la presidència, de cognom basc, Etxebarria, responsable de les relacions amb casals catalans a l' estranger, va dir en una reunió a la seu de presidència que Pujol no era solament un gran estadista en relació amb el conjunt d'Espanya, sinó a nivell mundial. Els altres assistents van començar a mirar al sostre per no posar-se a riure.

Ara no sé què passaria. Però caldria patir un deliri immens per afirmar que Mas entén res en política internacional, ni potser a cap altre nivell. El viatge al Brasil és el darrer element de prova, entre molts altres.

Mas no va anar-hi a cercar inversors sinó a tapar un forat o, millor dir, intentar que la gran multinacional brasilera d'inversió BTG Pactual - que fins i tot posseeix un banc, el Banco PanAmericano - deixés de treure foc pels queixals a conseqüència de com la Generalitat es va comportar en relació amb la privatització d'Aigües del Ter-Llobregat.

BTG Pactual estava aliada a Acciona, empresa que ara està en el bell mig d'un procediment judicial, pel fet de que el concurs muntat per la Generalitat va ser un desastre, com ja informà aquest diari. El tema ja és un escàndol i va camí de ser-ho encara més.

S'entén que Mas evités fer al Brasil cap proclama sobiranista. Algú li hauria pogut contestar que allí ja tenen elements per constatar la incapacitat de Mas, fins i tot a nivells inferiors als de la seva utòpica trencadissa. Precisament aquell concurs de privatització, el més important de la història de Catalunya, havia d'haver estat modèlic i no ho va ser.

Una recent enquesta ha confirmat que Artur Mas suspèn com a dirigent ( quedant en quart lloc entre els polítics catalans) i que la seva gestió mereix només un 24,9 per cent d'aprovació.

En els darrers dies la Generalitat no ha llançat cap iniciativa mediàtica. Ho ha fet, mol discretament, CDC, en demanar en una enquesta interna si els militants preguntats acceptarien un endarreriment de la consulta a canvi d'un pacte fiscal. En un país seriós i amb polítics responsables, això indicaria que Mas busca una porta de sortida. Però aquí vés a saber. Una font em diu que en aquests dies Mas somnia que el cas Bárcenas i altres temes de corrupció portin que la política espanyola necessiti els vots de CiU. O sigui que, com sempre, Mas veu que no va enlloc però no té valor per admetre-ho. Continua somniant despert i governant, o desgovernant, com ara constaten una gran majoria dels enquestats.