la guspira

LA RADICALITAT CÍNICA I DESVERGONYIDA

01.02.2015 | 07:38
LA RADICALITAT CÍNICA I DESVERGONYIDA

Si algú vol trobar un eslògan impecable, li recomano el que va ser propi del comunisme soviètic i no només: "A cadascú segons el seu treball, a cadascú segons les seves necessitats".
L'encisador adagi té un inconvenient. El de ser una de les bases d'un totalitarisme que, segons un càlcul del Consell d'Europa, va generar el més alt nombre de morts. Fins i tot més que el nazifeixisme. Va ser consagrada per Karl Marx, fortament inspirat pels socialistes llibertaris Louis Blanc i Étienne Cabet. Aquest darrer va atraure el figuerenc Narcís Monturiol, també singular inventor.
Ara tenim dues manifestacions del perill çque encarna trobar eslògans demagògics que només acaben servint per envernissar desastres. Un exemple és Syriza i l'altre Podem. Qualsevol que hi pensi una mica haurà de sentir molta més por que goig.
Tanmateix, no és aquesta sensació que pretenen causar els grans mitjans ni un fotimer de periodistes de casa nostra. Em posen malalt, perquè són problemes semblants, molt vells, malignes i gens complicats.
Són la recuperació, particularment cínica, del comunisme més ranci, més fracassat i més fàcilment definible, quant a maldat.
Durant molts anys en vaig escriure molt i molt. Ho vaig fer des de ben abans de la caiguda del Mur de Berlín i sobretot en els anys ?se?güents. Fou des de i sobre l'antiga URSS, l'antiga Iugoslàvia, Cuba i molts altres països del martiritzat espai dit "camp socialista" (la Xina, Vietnam, Hongria, Polònia) sense oblidar el judici a Addis Abeba contra la temible tirania comunista etíop. Tot ha estat dit i redit, escrit i reescrit. Em costaria trobar-hi atenuants, malgrat tenir una articulada i conscient simpatia per algun d'aquells països, com Vietnam i Polònia. El cas de Grècia i de la política de Syriza són particularment esgarrifosos. Requereixen algunes precisions sense les quals no és possible entendre-hi res. Aquí s'ometen o es falsegen deliberadament.
Primera, políticament Grècia va malament des de fa anys i panys, per culpa dels governants grecs, de dretes i d'esquerres, que han mantingut un desordre jurídic i administratiu que creien que els convenia. Buscar-hi la mà de poder exteriors és una bestiesa. Des de fa decennis Grècia fa por, justificadament. Torno a escriure que no hi ha cadastre, ni Registre de la Propietat, però una evasió fiscal i de capitals (és a dir efectuades per grecs) segurament incalculable.
Avui Grècia és el país que ha rebut més diners de fora per sortir del pou on ella mateixa s'ha ficat. Aquests préstecs seran renegociats per quarta vegada el proper dia 24. Són préstecs tan enormes que les opinions públiques dels països afectats ja no ho poden suportar. Per exemple, només en el cas de França, resulta que Grècia deu a cada (sic) francès 615 euros. Cal encara arribar a més?
En l'ordre econòmic tot el que es digués seria poc. Ni les més petites reformes són acceptables. Per exemple, fou impossible que el Parlament votés una llei per permetre obrir les botigues els diu?menges, cosa que hauria ajudat una mica, per les compres de turistes. L'Església Ortodoxa -que fins ara no (sic) ha pagat impostos, malgrat ser molt rica- va amenaçar amb excomunicar els diputats que hi votessin a favor. No dir res del cinisme que consisteix a no designar cap dona ministra. Això és ser progressista, o bé ser masclista, un altre gran mal grec? Els admiradors catalans de Syriza i Podem ho han tapat de seguida.
Ara el tema és fugir de la polarització i de la radicalitat extrema per passar a un clima de solució de problemes concrets. Hi ha qui no ho vol. Prefereix l'enfrontament. Així, Jean-Louis ?Melen?chon, el candidat del Partit Comunista Francès a la Presidència gal·la no va poder evitar bramar, entusiasmat, en saber els primers resultats de les eleccions gregues, "la radicalitat progressa". Això és precisament el que volen Syriza i Podem. Caldria evitar-ho com fos: ja tenim prou extremisme. Els eslògans falsaris per desgràcia han pogut crear entusiasmes de curta durada, però mai no han resolt res. La història n'està plena d'exemples. No ens en calen dos més, particularment desvergonyits.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema