Fonts serioses i directes em diuen que el conseller de Salut Boi Ruiz està molt confiat en què podrà tirar endavant la creació definitiva d'un consorci sanitari format per l'Hospital Clínic de Barcelona (HCB), la clínica privada BarnaClínic (BC) creada, en el si de l'HCB, per facultatius del propi HCB, una altra entitat, també privada i formada en el si de l'HCB, i finalment la primera Universitat de Barcelona (UB).

Com he explicat aquí i en dos diaris digitals, fàcils de trobar a internet, tot està concebut per la cúpula suprema de la Generalitat, no pas per raons només intrínseques (cosa que ja seria prou greu) sinó i especialment com a preludi a què tots els hospitals catalans tinguessin dues vies o portes d'accés. Una de privada (pagant, així com de diagnosi i operació immediates) i una altra gratuïta però d'espera eterna, mot que uso sense cap sarcasme, per tractar-se d'un tema greu i inhumà, per plorar.

Ja he exposat que darrere de tot això hi ha el totpoderós "sector de negocis sanitaris de CDC" i les necessitats de finançament d'aquest partit. Això va determinar la darrera rebequeria de Mas, indicant que podia anul·lar les eleccions del 27-S. Junqueras ho va entendre perfectament. A internet es pot trobar com ho vaig explicar, amb pèls, senyals i noms.

En la pràctica es liquida l'equitat, l'estat del benestar i el dret a l'atenció mèdica. Anem vers un model anterior al progrés social que va iniciar el canceller Otto von Bismarck el 1884, o sigui, fa 131 anys. Tothom que tingui una certa edat recordarà que això era així a tot Espanya, abans que es creés el sistema de Seguretat Social, mentre que, en canvi, fa uns sis anys, Jordi Pujol va ser operat de pròstata a la Vall d' Hebron. Ho hauria pogut pagar, ai las, en una de privada...

A més, amb la utilització de l'HCB, la tríada esmentada va, de passada, contra una decisió formal del Parlament de Catalunya, adoptada pel vot unànime de tots els grups, excepte CiU. Acordà que BC parés tota activitat (cosa que no ha fet) fins que el legislatiu català no rebés un informe sobre aquell inefable centre privat a l' interior de l'HCB.

Les fonts al·ludides em diuen que les renovades esperances destructores de Ruiz -després del seu fracàs a Lleida- estan basades en la persona del rector de la UB, Dídac Ramírez. Curiosament, aquest és membre de la UGT i militant o molt pròxim al PSC. Ara bé, les fonts em diuen que Boi Ruiz destaca que Ramírez va ser elegit (inesperadament) rector amb el munt de vots que s'identificaven tant amb Josep Antoni Bombi com Enric Canela. Bombi és catedràtic i sempre ha treballat a l'HAC (hospital universitari de la UB). És amic del també digestòleg, director de l'HCB i pare de tot el seu muntatge intern privatista, Josep M. Piqué. Canela és membre de la "Plataforma per la Sobirania", principal promotor de la plataforma "Deu Mil a Brussel·les" (organitzadora de la manifestació del 9 de març del 2009 a la capital belga), promotor del manifest de suport a "Suma Independència". Va ingressar a CDC el 1984, i va arribar a ser membre del Consell Nacional i fins i tot del Consell Executiu, a més de president de la Sectorial d'Universitats i membre del Consell de la Federació CiU des de la seva creació.

El Dídac Ramírez, a qui li queden poques setmanes de mandat, sempre ha tingut un discurs genèricament "progre", amb pràctiques diverses. Això fa arrufar el nas. A la vegada, conec les mans i mànigues que la Generalitat feu Lleida, on es va demostrar que hi ha Universitat digne i amatent a la realitat, no a promeses d'obtenir de l'oro i el moro. En tot cas, ara el rector Ramírez es juga la seva imatge i potser més.

El PSC podria cometre l'error d'errar, com ho va fer, i molt, en sanitat, respecte al sinistre Josep Abelló i Josep Miquel Pérez, exalcaldes socialistes de Reus. El PSC ha de tenir present que la creació del consorci podria no passar pel Parlament. Ara bé, si la UB no hi participés, no podria existir i, per tant, s'aturaria la destrucció de la sanitat pública i Mas, com gairebé va arribar a admetre, comptaria amb menys mitjans per intentar sobreviure políticament. Crec que no val a badar, mentre que el rector Ramírez hauria de no ser tan agosarat, sobretot quan ell deixarà de ser rector molt aviat, en no presentar-se a la reelecció. Però podria romandre en la memòria col·lectiva com una persona justament nefasta.

Les alegries de Boi Ruiz se solen traduir en lògics plors per a molts. O per a tots els ciutadans, inclosos els benestants. La intervenció de pròstata de Pujol ho va demostrar.