Tinc com a bon i discret amic una de les poques personalitats de molt primer pla que queden en la política catalana. Ell va parlar amb Puigdemont després de l´ 11-S. Es tenen molta confiança. El meu amic li va demanar al president per on volia anar. Aquest li va respondre amb absoluta confiança que no ho sabia. Per garantir la fiabilitat de la font n´he donat el nom a un membre de la direcció d´aquest diari. Tot és radicalment cert.

No conec les seves fonts, però ahir en la seva col·laboració d´El Pais el professor Francesc de Carreras exposava de forma confirmatòria que no era capaç d´entendre per on va la política catalana. Jo tampoc, i així ho vaig dir dimarts en una TV de Madrid.

Això és així, i per aquesta raó els diaris, ràdios i TV independentistes, dels quals n´hi ha un fotimer, només exposen bestieses -en Quimet ha menjat bledes i en Pep ha begut vi- o reiteren clams retòrics i autoreferencials cada dia més difícils de fer empassar.

En efecte, un manifestant de diumenge passat em diu: «Vaig anar a la manifestació per darrera vegada. He agafat el complex de llebrer de canòdrom: l´any vinent ja no hi aniré. La seva propagada cofoia m´ha esgotat. Ja no em puc creure més allò que tot «està a punt».

En realitat tot Catalunya no havia estat mai tan desballestada i sense nord com ho està ara. L´ 11-S vaig tenir ocasió de veure joves molt titulats (com enginyers de camins i de telecomunicacions) sense cap possibilitat de trobar una feina del seu nivell, ni de poder veure que una utòpica secessió els hi aportés res. L´única esperança que veien era fugir.

Tanmateix i inexplicablement, ara el Govern català rep de l´espanyol diners per pagar despeses corrents i mot de deute. No cal anar corre-cuita per pagar les despeses de farmàcia ni altres. També s´ha començat a comprar equipament per a grans hospitals.

Però el tema clau, el funcionament sanitari, continua empantanegat. En proves ­diagnòstiques hi ha 138.606 persones esperant. A més, pendents d´intervenció quirúrgica hi ha 161.730 pacients. O sigui que hi ha més de tres-centes mil persones en unes llistes d´espera on poden perdre la vida. No se sap quin criteri s´ usa per encarar tan delicada situació.

Des de fa anys s´ha creat el mite que la sanitat només necessita diners i que, si n´hi ha, tot va rodó. Això és una ximpleria espectacular. Abans, cal ordenar els problemes i les seves solucions: És el que fan arreu. Però aquí i ara això és impossible. El desordre, la confusió, l´ enganyifa no provoquen cap reacció en contra. Sembla que si l´enganyifa és catalana i va destinada a ensarronar a catalans ha de ser rebuda com una benedicció. Sant Boi ho hauria d´explicar.

Aprofundim el deliri sanitari. M´expliquen que els caps de setmana -sobretot a l´estiu- hi ha contractes que semblen de mer esclavatge. Hi ha noies que tot just han acabat infermeria que són contractades per un dia o menys, en un cap de setmana. N´hi pot haver també de contractades per vuit hores al matí i vuit a la tarda. Altres són contractades per mig dia. Algunes que han treballat un cap de setmana intenten treballar el següent i poden ser refusades, excepte si accepten cobrar la meitat. M´expliquen el cas d´ una llevadora que podia arribar a fer 50 hores en un cap de setmana.

Tot succeiria en clíniques importants que les fonts em citaven i normalment a urgències. No vaig poder evitar constatar un cas a un pam dels meus ulls. Era una noia amb cara molt de nena, i sense experiència. Va estar anys i panys per poder posar una via en el braç d´un malalt. Era en unes urgències superfarcides. Algun detall, que no dono per protegir-la, podria fer plorar.

Ja tornaré a aquests casos concrets. Abans de les retallades de Mas això no passava. De fet, la immensa majoria de catalans no saben que passi, ni crec que ho puguin saber mai. Aquesta setmana me n´he convençut del tot i no pas per càlculs estrafolaris. Tampoc no frivolitzo res. No en seria capaç. Està clar: Catalunya és una vall secreta de llàgrimes