La diputada de JxCat, la «llista del president», camina amb pressa pel Parlament. Arriba a l'alçada d'un grup d'assessors d'ERC, que reposen uns minuts en un matí de frenesí. Se'ls mira i no se'n pot estar: «Sou uns covards», etziba segons testimonis presencials. No els perdona el que acaba d'anunciar el president del Parlament, Roger Torrent: que no hi ha ple d'investidura, que s'ajorna sine die; que Carles Puigdemont haurà d'esperar, a Brussel·les. L'enèsim sarau viscut, ahir, a la Cambra confirma «el procés» com una factoria de traïdors. L'ERC de Junqueras (a la presó de fa prop de noranta dies) i de les 155 monedes de plata del diputat Rufián s'ha transformat en el dolent de la pel·lícula, un nou gir en el guió que ha fet evident l'odi (polític) fins ara latent que es professen republicans i diputats de JxCat. I s'ha segellat una aliança fins no fa massa inimaginable entre Puigdemont, els seus i la CUP. El món al revés? Catalunya fa temps que viu en la dimensió desconeguda: res és impossible.
La carta de Puigdemont
Investidura interrompuda, doncs, per decisió d'un Roger Torrent sotmès a una altíssima pressió que, dilluns, no va pair gens bé que el fugit de la justícia Puigdemont li demanés «empara» per escrit i sense previ avís davant del que considera una agressió per part del tercer poder de l'Estat. Protecció que difícilment la Cambra podia garantir quan pesa sobre Puigdemont una ordre de detenció imminent sota l'acusació dels delictes no pas menors de rebel·lió i sedició, pels quals responen preventivament, reclosos a les presons madrilenyes d'Estremera i de Soto del Real, Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart.
Ahir la massa independentista va tornar a sortir als carrers (que seran sempre seus) a favor de Puigdemont i en contra de Torrent, esperonada per l'Assemblea Nacional Catalana, Arran -una facció de la CUP- i els Comitès de Defensa de la República. Els manifestants van irrompre a la Ciutadella a base de trencar les portes d'accés situades en un dels laterals del parc, que té un passeig, paradoxes de la vida, dedicat a Lluís Companys, el president català i referent en l'imaginari polític d'ERC que el dictador Franco va fer afusellar al castell de Montjuïc. «Investiu!», exigien als diputats; als d'ERC, quan abandonaven l'edifici que simbolitza la sobirania popular, els xiulaven. També es van concentrar indepes a la plaça Sant Jaume. Cridaven «Puigdemont president!». Molts duien caretes de paper amb l'efígie del presidenciable de JxCat.
Desconfiança que ve de lluny
Coneguda la suspensió del ple d'investidura, de retrets entre les dues forces majoritàries de l'independentisme en van ploure a bots i barrals. L'evidència que la desconfiança mútua ve de lluny: d'aquell 26-O en què una convocatòria electoral podia haver calmat els ànims; d'aquell 30-O en què Carles Puigemont va optar per fugir a Brussel·les; d'aquella campanya electoral del 21-D en què el cap de llista Junqueras no va poder participar perquè el Suprem el va mantenir entre barrots.
La trucada
Ahir, fonts d'ERC citades per l'ACN es queixaven que ningú de JxCat els havia fet arribar el discurs de Puigdemont (segons què pensés dir els diputats encausats en podien sortir encara més escaldats); tampoc no els havien explicat si el presidenciable pensava fer o no acte de presència, ni el guió que seguiria el ple. I els dos partits van donar versions contradictòries sobre l'existència de diverses trucades de telèfon de Roger Torrent a Puigdemont per informar-lo de la decisió de desar la investidura al calaix. Recels i més recels que han acabat fent miques la unitat per joia de La Moncloa.
Mentrestant, el temps passa i el 155 amenaça d'allargar-se. A criteri de la Presidència del Parlament el veto del Tribunal Constitucional (TC) a la investidura a distància de Puigdemont -«no proposaré cap altre candidat», va dir Torrent- és l'element que impedeix que la votació sigui «efectiva i amb garanties», de manera que la votació no es pot considerar fallida. I eleccions? Els serveis jurídics de la Cambra entenen que fins que no venci el termini de 10 dies per la presentació d'al·legacions a la provisió del TC el rellotge no avança (el reglament fixa un període de dos mesos a partir del primer intent). Podria forçar-les Rajoy, previ permís del Senat i la consegüent dissolució del Parlament. Podria... en un context en què tot és possible.
