Fa un parell de mesos, la senyora Esperança Aguirre amb els seus encantadors mitjonets i la maleta gairebé a mig fer i a mig tancar, fugia a corre-cuita de Bombai, després dels atemptats que varen destruir un parell dels hotels més carismàtics de la ciutat. Deixava enrere un panorama de terror amb desenes de morts i uns quants ciutadans espanyols en una situació d'inseguretat, incertesa i perill que sortosament el pas de les hores i dels dies va anar esvaint. Vés a saber quins pensaments (salvese quién pueda, maricón el último, señoras y niños primero?) varen passar pel cap de la popular política espanyola mentre fugia a tota pastilla, primer cap a l'aeroport i, tot seguit, amb una diligència inusitada, cap a Madrid. En tot cas, la imatge que va oferir com a cap visible d'una delegació d'empresaris, tècnics i polítics en viatge oficial a l'Índia, va deixar molt a desitjar.
No crec, però, que l'anècdota li acabi passant cap factura. Fa temps que una part massa nombrosa de la ciutadania ha deixat de banda els comportaments ètics, la congruència i el coratge suposat o demostrat, a l'hora de votar als seus representats a les institucions. No en tinc cap dubte: a curt termini "La Espe" repetirà sense problemes i, molt possiblement amb majoria absoluta, el seu mandat al capdavant de la Comunitat Autònoma de Madrid. I encara més, en un termini més llarg, si la línia dura del PP acaba imposant-se a la moderació de gent com Ruiz Gallardón i a la suposada tebiesa d'en Rajoy, podríem arribar a veure-la algun dia com a presidenta de l'Estat espanyol.
Una mica més a prop en el temps i en l'espai, el dia de Sant Esteve, a Blanes es varen viure moments dramàtics com a conseqüència d'un dels temporals de llevant més terribles que han colpejat la costa gironina aquests últims cinquanta anys. Només la sort o potser -aquells que siguin creients així ho podrien pensar- alguna intervenció celestial varen evitar que, a les nombroses destrosses materials, s'hi afegís cap desgracia personal. En els moments inicials que finalment varen ser els més destructors del temporal, érem molts els blanencs que, aliens a la magnitud del desastre, compartíem torrons i plàcides sobretaules amb familiars i amics. Un d'aquests era en Josep Lluís Pouy, cap de Protecció Civil de Blanes. Tot i estar fora de servei i gaudint d'unes vacances reglamentaries, no va dubtar ni un minut en incorporar-se des del primer moment a les nombroses tasques de control, salvament i prevenció que la llevantada va propiciar durant llarguíssimes i dramàtiques hores.
A diferència de l'espantà de la Sarkosilla de Lavapiés, de Bombai i d'algunes altres menys contrastades, però, en tot cas més properes, actuacions com les del cap de Protecció Civil blanenc permeten redescobrir, de tant en tant, l'esperit, la vocació i la generositat d'alguns servidors públics per damunt d'inèrcies, reivindicacions, rutines i/o compliments estrictes de protocols o legalitats. Gràcies per la teva generositat Pouy. Gràcies per la lliçó.
