"Resumint, el claustre (de Palamós) és una recreació, un pastitx -imitació o plagi que consisteix a prendre determinats elements característics de l'obra d'un artista i combinar-los, de forma que doni la impressió de ser una creació independent, segons la Real Academia Española- ben executat per un bon arquitecte i un hàbil escultor que, no obstant això, desconeixia el llenguatge iconogràfic medieval". Aquest és el veredicte de osé Miguel Merino de Cáceres, segovià, doctor en Arquitectura, professor a la Universitat Politècnica de Madrid i especialista en espolis d'arquitectura medieval, respecte a la galeria caustral redescoberta al Mas del Vent. El redescobridor d'aquesta escultura i professor d'Història de l'Art Medieval a la Universitat de Girona, Gerardo Boto, no es va pronunciar ahir sobre la conclusió de Merino de Cáceres. Jaime Nuño González, director del Centre d'Estudis del Romànic de la Fundación Santa Maria la Real, va manifestar a Diari de Girona que abans de pronunciar-se tan taxativament faria falta saber els resultats d'anàlisis, com ara de la pedra, i que "és el moment de seguir investigant".

Merino de Cáceres va revelar ahir les seves conclusions després d'afirmar en una entrevista que el claustre no era ni de Burgos ni de Segòvia, com s'especula. En un article al diari El Norte de Castilla que firma juntament amb María José Martínez Ruiz (professora d'Història de l'Art a la Universitat de Valladolid) i titula "Entorn al desconcertant claustre de Palamós. Un dubte raonable", els dos professors universitaris relaten com seguint la pista de l'antiquari zamorà Ignacio Martínez van topar amb les fotografies d'un claustre romànic a Ciudad Lineal que ara, gràcies a Boto, ha reaparegut a Palamós. En l'escrit, exposen que era el primer claustre dels que han estudiat fins ara en què "ens trobàvem amb un que havia estat reconstruït en un altre emplaçament, sense sortir d'Espanya, i no per un col·leccionista que l'havia integrat en la seva residència particular (...) sinó en un solar enmig de res i pel mateix agent d'antiguitats". En aquest sentit, apunten que ja van tenir dubtes sobre la seva originalitat ja que "les imatges presentaven un conjunt massa 'perfecte'(...) Una recreació podia resultar com una labor massa complexa, però el cert és que en anys en què el tràfic d'antiguitats fou extraordinari, el recurs a les rèpliques i reproduccions, fins i tot falsificacions, també fou més habitual del que era desitjable".

I recentment arriben les imatges actuals del claustre. Amb les mesures que reben, obtenen dades de la traça general, que reflecteixen "una valoració perfecta, excessivament perfecte". "La pedra sembla ser de Villamayor (Salamanca) i té clares empremtes d'haver estat tractat amb algun abrasiu (...) desvirtuant la morfologia de la superfície (tant en l'escultòrica com en els carreus), possiblement en un intent d'envellir les peces (...). Per altra banda, el deteriorament des dels anys 40 a l'actualitat és palpable".

Merino de Cáceres i Martínez exposen que la iconografia "pretén reflectir" la del monestir de Silos, si bé la tècnica "margina totalment" la primera i segona època de Silos. De fet, apunten que es reprodueix "de manera ingènua i irreal el bestiari de Silos; així, el resultat ve a ser un conjunt d'animals fantàstics que no tenen a veure amb els models convencionals dels bestiaris dels segles XI i XII". Així, arriben a la conclusió que el claustre "és una recreació, un pastitx". Finalment, assenyalen els autors de l'article que resten oberts interrogants com qui va ser-ne l'autor.

Una qüestió que Nuño també creu que s'ha de resoldre si és fals. En tot cas, creu que el claustre desperta "dubtes raonables" que s'han d'esbrinar.