crisi econòmica a banda, algunes notícies generades aquests darrers dies per la classe política resulten, com a mínim, colpidores: a la Seu d'Urgell esclata el cas Ausàs (ERC). Ni més ni menys que un exconseller de la Generalitat presumptament implicat en una trama de contraban (patriòtic?) de tabac. A les illes Balears condemnen a cinc anys de presó a la, un dia, totpoderosa líder d'Unió Mallorquina (UM) per desviar fons públics cap al seu partit: el cas Munar. Aquí, a casa, a la nostra comarca fa setmanes que una revista local i un diari estatal han reobert l'expedient sobre possibles irregularitats de finançament i desviament de fons públics provinents de la Corporació Mèdica La Selva-Maresme a activitats particulars: el cas Crespo (CiU). I no hauríem de buscar gaire ?lluny, ni en el temps ni en les hemeroteques, per trobar o recuperar casos de provada il·legalitat o de dubtosa moralitat esquitxant polítics del PP, del PSC-PSOE i de tots els colors.
Aquests darrers dies, però, ha succeït un fet gairebé irreal. Irreal per infreqüent. El delegat del govern central a les illes Balears va dimitir en qüestió d'hores, per iniciativa pròpia, en fer-se públic que seria investigat per un presumpte cas de nepotisme. "Deixant de banda el fet que sigui o no culpable del que se m'acusa, dimiteixo per no perjudicar el meu partit però sobretot, per no soscavar la confiança dels ciutadans als qui serveixo" va afirmar. Unes declaracions i una rapidesa sorprenents pel fet de venir d'un polític de l'Estat espanyol. Aquí, a diferència del que passa a molts països anglosaxons, encara que algú sigui enganxat in fraganti en alguna activitat o comportament delictiu, il·legal, equívoc o dubtosament ètic, gairebé mai ningú fa un reconeixement explícit i públic de la seva relliscada. I, d'entrada, no dimiteix mai ningú!
Aquí, sovint, en lloc d'agafar el toro per les banyes i donar explicacions d'una manera, clara, contundent i entenedora per a tothom, s'entra en una dinàmica de declaracions nebuloses, silencis i dilacions. Una dinàmica que lluny de millorar l'empatia i la confiança que, personalment, hom pugui sentir cap algun dels implicats va diluint la seva credibilitat i el seu prestigi com ho fa un terròs de sucre en un cafè amb llet.
