diumenge dietari

Final d'una comèdia pèssima. La que ha protagonitzat la Federació del PSC a les comarques de Girona que finalment ha triat Juli Fernández com a candidat per Girona a les eleccions de Catalunya i Marina Geli com a número dos. Un número 1 i 2 enfrontats i una número 3 (Iolanda Pineda) a qui han utilitzat, obrint unes ferides que no es curaran fàcilment. A Fernández no li poden posar en dubte la seva vàlua per aconseguir l'alcaldia de Palafrugell quan els socialisme s'ensorrava a tot arreu i per agafar les regnes del PSC amb tots els cavalls desbocats. Però hi ha una circumstància que pesarà, i molt, en a seva futura carrera política, sigui curta o llarga: Ser en molts anys el primer candidat socialista per Girona imposat per l'aparell de Barcelona, perquè la militància local n'havia triat un altre.

diumenge L'aiguat de l'ACA

La situació de bancarrota de l'Agència Catalana de l'Aigua és un perill que ningú no ha avaluat correctament. L'ACA gestiona l'aigua del país. I quan dic l'aigua també em refereixo a pantans, rius i rieres. La bancarrota de l'ACA és perquè la Generalitat vol. Una empresa pública sempre es pot sanejar o deixar caure. A l'actual Govern li ha interessat deixar-la caure -encara més- per demostrar que els anteriors gestors (conselleria d'IC-Verds) eren més terribles del que en realitat eren. El que no s'ha explicat suficient és que els anteriors màxims gestors executius de l'ACA van ser premiats posteriorment pel Govern de CiU posant-los a la cúpula de la conselleria de Justícia. Serà per la feina feta consistent en arruïnar l'ACA?

Sigui pel que sigui, és molt grossa la irresponsabilitat del Govern de deixar caure aquesta agència. Els ajuntaments estan espantats per uns eventuals episodis d'aiguats, amb les rieres i rius més brutes dels últims 30 anys, i amb un manteniment deficient de les infrastructures. Un exemple és Blanes, on els propietaris de ?ter?renys (algunes empreses com Nylstar o Solvay) pròxims a les rieres han decidit assumir uns treballs que, en una primera fase, poden arribar als 25.000 €. No volen exposar-se a què l'aigua s'emporti per davant tot el que trobi al seu pas.

dilluns Planeta

Qui dimonis s'ha pensat que és José Manuel Lara, a banda d'un multimilionari i mecenes d'algunes de les plomes més influents del món hispà? Lara amenaça amb marxar de Catalunya si els seus ciutadans decideixen la independència. Amb aquesta advertència Lara demostra el que en realitat ha estat tota la vida: un nen malcriat... ara és un vell malcriat. Lara Bosch, fill del capità de la legió de Franco, Lara Hernández, edita el diari més sectari, partidista, falsari i corromput de l'univers democràtic. Em refereixo a La Razón, que és un diari que porta anys sembrant l'odi entre els espanyols. És molt possible que sense instruments com el diari de Lara mai s'hagués arribat a la situació actual de confrontació irreconciliable. I ara Lara es dedica a donar lliçons sobre convivència i diàleg? Sempre he pensat que Planeta és un miracle... el miracle de publicar bilions de llibres sense saber de lletra.

dimarts Ciutadà banc

Mentre els bancs no fan la seva feina, que consistiria en prestar per poder activar l'economia, els ciutadans (com a treballadors o com a empresaris) ens hem convertit en el banc de les administracions. Els bancs han rebut fortes injeccions, deien que per reactivar el crèdit, quan en realitat era per tapar hemorràgies.

Les administracions paguen a 3, 6 i algunes a 8 mesos, provocant l'enfonsament de negocis. Un exemple demolidor és el de les farmàcies. A les 340 de les comarques de Girona la Generalitat els deu 9 milions d'euros. Des del Col·legi de Farmacèutics s'assegura que estan ofegades financerament. Fa tres mesos que el Govern no paga i algunes farmàcies ja no tenen diners per continuar comprant uns medicaments que no podran servir quan acabin els estocs.

dimecres Drogues i misèria

Sempre s'ha dit que la droga és una xacra que afecta sense distinció totes les capes socials. Aquest és un dels tòpics que, tot i ser una mitja veritat, a força de repetir-lo ha fet fortuna. És cert que hi ha drogaddictes pobres i rics. Però n'hi ha més de pobres que de rics. Però sobretot la diferència rau en les conseqüències. Habitualment el pobre acaba a la presó, tirat en un llardós carreró o amb una xeringa clavada al braç i damunt la tassa d'un vàter públic. Els que tenen recursos, encara que siguin per la via familiar, poden patir les conseqüències demolidores de la droga però, al poder pagar-la, no pateixen els efectes penals.

I això ho explico perquè, segons la Generalitat, la crisi econòmica està dificultant molt el tractament d'addiccions a l'alcohol i a les drogues. En tot l'any passat, als centres de les comarques de Girona que ofereixen tractament per addiccions, hi van recórrer 681 persones. El 45% dels casos per alcoholisme, un 25% per cocaïna, i per l'heroïna, l'11%. El subdirector general de drogodependències, Joan Colom, assegura que la crisi econòmica ha provocat un doble efecte sobre els consumidors de drogues: Els que són consumidors esporàdics han reduït la quantitat. En canvi els més perjudicats són els addictes, que tenen més dificultat per sortir-se'n perquè els falla el seu entorn.

dijous anunci espanyolitzat

No hi ha cap altra diagnosi possible per Espanya: És un Estat esberlat però no per les reivindicacions independentistes, sinó per la incompetència i inoperància dels seus dirigents (els polítics i la noblesa de l'alt funcionariat). Espanya és un país a la deriva que no té solució. No cal recórrer a la corrupció política i social o la mediocritat dels seus dirigents. Cada detall de la gestió d'aquest Estat és una demostració irrefutable d'incompetència, falta de planificació i desídia. Com s'explica que, quan falten sis mesos perquè entri en servei l'alta velocitat (és un càlcul de Rajoy que té el valor que té), Adif s'hagi compromès avui mateix a revisar el projecte de l'estació provisional de l'alta velocitat a Girona? No cal independitzar-se d'un país que, de fet, s'està desintegrant.

divendres Juli i Gala

La família ha decidit fer pública la malaltia que pateix Juli Soler que l'obliga a abandonar les tasques executives a la Bullifoundation. A Soler se'l presenta com el soci de Ferran Adrià. Potser no em creuran però hi va haver un temps que Adrià era el soci d'en Juli. Eren temps en què El Bulli era un projecte totalment inviable. Temps en què Juli Soler va desplegar el seu poderós talent innat (és un dels millors relacions públiques del planeta) per potenciar cursos de cuina que permetien pagar factures i teixir complicitats econòmiques i de mecenatge arreu, així com esculpir al restaurant de cala Montjoi una aura mítica difícilment repetible. Sense el rol de Juli Soler en aquella època, entre finals dels anys 80 i principis dels 90, és molt possible que s'hagués escrit una història molt diferent o, simplement, no s'hagués escrit. No és qüestió de contraposar ni enfrontar les figures del genial Ferran Adrià amb la de Juli Soler (últimament ja s'ha fet massa i de forma subterrània). És una reflexió, crec, de justícia en un moment terrible per aquest Rolling Stone de Terrassa.

Sovint es compara Adrià amb Dalí. Doncs bé, hi va haver un temps en què Soler va fer el paper, pel que fa a qüestions crematístiques, de la imprescindible Gala. Tothom sap que sense Gala Dalí no hauria estat el mateix.