Pot resultar més o menys agradable o insuportable (segons la proximitat o l'allunyament ideològic que hom tingui amb ella) escoltar, amb la seva veu de mezzosoprano permanentment emprenyada, la blanenca Alícia Sánchez Camacho en declaracions, entrevistes, discursos, mítings, etc. Quan, però, els timpans poden patir agressions al llindar del que és raonablement suportable és quan alegrement falseja contrastades veritats i realitats històriques. Unes veritats que desvirtua impunement amb la seva vehemència habitual, pensant potser que la majoria dels seus simpatitzants les desconeixen.

Al gra: ningú, de dretes, de centre, d'esquerres, sobiranista, nacionalista, abstencionista... pot afirmar amb la lleugeresa amb què ho ?va fer fa pocs dies la ubiqua lideressa popular, que França sigui o hagi estat mai un ?exem?ple de respecte envers les seves regions-nacions i les llengües que s'hi parlen. Perdó, parlaven. La "grandeur", "el chauvinsme" i el centralisme de París han aconseguit que ni el Llenguadoc, ni el Roussillon, ni Bretanya, ni Normandia, ni Còrsega, ni cap altra regió històrica francesa, a banda d'alguns trets folklòrics i/o gastronòmics, conservin les seves essències, les seves arrels, la seva identitat. I encara molt menys la seva llengua! Ignorància supina?

Intencionat falsejament de la veritat i la història? Amb les seves declaracions la sra. Camacho ha deixat clar que fins i tot un dels seus lemes electorals (som espanyols, som catalans) no se'l creia ni el seu gat. Advocant pel model francès, la Sra. Camacho es retrata amb diàfana nitidesa. Sense trampa ni photoshop que distorsionin la seva veritable imatge. Per ella Espanya és o hauria de ser l'imperi romà en què Catalunya no és més que un gra al cul. Un petit, emprenyador i torracollons reducte de la Gàl·lia on una colla d'aborígens obstinats i primitius, comandats pels Astèrix i Obèlix de torn, resisteixen perquè, almenys la seva llengua, no acabi entrant al catàleg de llengües mortes.