Si estiguessin en Divendres Sant, es podria entendre com un acte de confessió amb penediment per haver mentit i enganyat, però les dates del present, sota el gui?atge del Bisbat de Roma, no ajuden a entendre-ho així, sinó com una genuflexió davant la realitat imperativa. Parlo de les manifestacions realitzades darrerament pel president de la Generalitat al voltant -i què si no?- de la consulta relativa al futur de Catalunya. No sé quin impacte hauran tingut sobre vostè, benvolgut lector, però li asseguro que a mi en tenen perplex. Bé; és una manera educada de dir-ho, si parteixo del fet objectiu que tot això del dret a decidir a l'objecte d'independitzar-nos d'Espanya ho he considerat sempre com una gran presa de pèl.

El president Mas i els líders d'ERC, d'ICV i de les CUP, òbviament amb el suport de CDC i d'UDC, CIU, ens varen anunciar data i contingut de la consulta, sense preavís. D'entrada, el mot "consulta" ve a ser el parent pobre de "referèndum" de la mateixa manera que un "descafeïnat" ho és del "cafè". Una mena de "ni tu, ni vós", tan usual a la cultura catalana i, per extensió, en fer de la política a Catalunya, distingit sempre per passar la pilota en horitzontal per por de fer-ho en vertical, no fos cas que en gol arribés a convertir-se. De sortida, fet l'anunci, la roda de premsa posterior fou un ball d'interpretacions sobre la doble pregunta amb el resultat que ni els mateixos signants entenien de la mateixa manera això de l'Estat ni acceptàvem que necessàriament dir "sí" a la primera comportava la nota de sobirania que, encara avui, acompanya tot Estat. Avui, amb l'ajut de sociòlegs experts en matèria electoral, aquella multiexplicació en una mena de sudoku ha quedat una vegada conegudes les variables interpretatives -sembla que fins a dotze- que poden oferir el resultats. S'ha parit una pregunta binòmica que dotze resultats distints pot oferir. Això és per a nota.

Han passat les setmanes i tot sembla dir que, retòrica al marge per mantenir la flama de l'esperança en condicions acceptables, el president de la Generalitat ha començat per fer uns petits canvis respecte del rumb i dels plausibles resultats de deixar la nau en forçada varada. El primer: Admetre, per primera vegada, que una Catalunya independitzada d'Espanya sense l'aprovació d'aquesta, podria trobar-se de cop i volta fora de la Unió Europea i de la "zona euro", així com situar-se a l'extraradi de l'OTAN, de l'OCDE i de l'ONU. És a dir, com un nen pixant de nit en un descampat. Ho va dir al segon periòdic en importància d'Itàlia, La Repubblica, després de negar-ho, com Sant Pere respecte de Jesús de Nazaret, malgrat que des de la Unió Europea el missatge sempre ha estat el mateix: Qui deixa un estat membre, deixa de pertànyer a la UE. Diàfan. Es troba als Tractats i ningú que els conegui pot dir el contrari. Però la ignorància és molta, com tossuda és la realitat. Per tant, l'adéu a Espanya comportaria ser un "país tercer". Vaja, com Cap Verd, país amb el qual ens acabem d'entrenar per si de cas, o l'Iraq o Somàlia o Marroc, per exemple. Des del respecte, uns ningú. Que preguin nota els empresaris proindependència i que facin números. No cal que perdin el temps triant el color del bolígraf: Amb el vermell en faran prou!

La brúixola va girant altres pocs graus amb la finalitat que no es noti massa que apropar-se és exactament el mateix que allunyar-se. Així, dimarts passat, el president de la Generalitat va admetre que la consulta provoca divisió en el si de la societat catalana. No ho va dir tan linealment, però quan un contraposa els "patriotes que defensen ferventment la consulta" amb els "patriotes que la veuen amb preocupació temor i fins i tot contrarietat", la conclusió no pot ser altraque tenim el país dividit. A la unitat tantes vegades apel·lada com a signe de fortalesa, ara en Mas li contraposa la divisió real sense dir, per ara, que tot arribarà, que aquesta és signe de feblesa. El fraccionament està més que auscultat en els sondejos d'opinió donats a conèixer i, no ho oblidessin, és el primer esglaó per arribar a la confrontació que aquests dies de Nadal i Any Nou s'ha pogut observat en no poques trobades familiars. Parlar del temps sempre ha estat un substitut fàcil per no parlar de política. I al temps que fa o farà s'ha recorregut no poques vegades aquests dies a la recerca de celebrar dinars i sopars en pau.

El temps es consumeix de la mateixa manera que les paraules volen. No hi haurà consulta. Tothom ho sap. Però de l'estafa faran estelles per anar alimentant el foc: Madrid en tindrà la culpa. No sé per què cada vegada em crec més la versió que "El gran masturbador" del genial Salvador Dalí estigué inspirada en el fer i desfer de la política catalana en el marc d'una conjuminació planetària on es decideix que ?nosal?tres no som, senzillament perquè els altres no ens deixen ser. És el surrealisme en estat pur.