En Tomàs Nadal no oblidarà el darrer cop que va veure en Joan Alsina. Va ser l'agost de 1973, poc abans del cop d'Estat de Pinochet a la Xile de Salvador Allende, l'11 de setembre d'aquell mateix any. Es van veure a casa de Nadal, a la localitat de San Antonio, on tots dos havien arribat l'any 1968 procedents de Girona per exercir com a capellans. Tot i que Nadal ja havia deixat el clergat, s'havia casat i tenia dues filles, i Alsina s'havia traslladat a Santiago, la capital, els dos continuaven treballant a favor dels moviments socials i els més desfavorits.

"Va venir a casa, ens va preparar un arròs, perquè era molt bon cuiner, i després li va dir a la meva dona: Isabel, queda't amb les nenes, que m'emporto en Tomàs". I van conduir fins a la punta de Tralca, el seu lloc preferit per revisar "el nostre compromís amb Xile i constatar que no estàvem allà de passeig, sinó per intentar millorar aquell poble que tan estimàvem". Davant les onades del Pacífic, van parlar de la possibilitat que hi hagués un cop d'Estat. "Jo li vaig preguntar si formava part d'algun partit, però em va dir que no. Era un home molt intel·ligent i molt ferm, i el cobejaven tots els partits d'esquerres, però ell sempre va voler ser lliure per expressar què li semblava bé i què no". Després de la conversa, es van abraçar i ja no es veurien més. Alsina va ser assassinat per les tropes de Pinochet el 19 de setembre, mentre que Nadal, després d'un temps a la presó, va poder tornar a Espanya.

Quaranta-un anys després del seu assassinat, ni el seu poble natal, Castelló d'Empúries, ni Girona han oblidat Alsina. Per això, avui i demà li retran homenatges impulsats pel Fòrum Joan Alsina, Justícia i Pau i el Grup d'Empordanesos per la Solidaritat. Un dels participants serà el propi Nadal.

Ell i Alsina s'havien conegut al seminari de Girona, l'any 1952, i després van anar junts a estudiar a Madrid per preparar-se per anar a Xile. "Aquí sobraven capellans i vam prendre la decisió de marxar", recorda Nadal. L'excapellà descriu Alsina com una persona "alegre, i com tots els empordanesos, una mica sorneguer". "Mai es quedava callat i sempre estava a punt per fer broma", afegeix. Tot i això, també el recorda com una persona "molt reflexiva, que pensava molt bé tot el que feia i guiat per una gran fe".

El més destacat d'Alsina, però, va ser el seu compromís amb els treballadors xilens. Per això, va renunciar a cobrar el seu sou com a capellà i va treballar com a cap de personal a l'hospital San Juan de Dios, de Santiago, on els militars l'anirien a buscar el 19 de setembre de 1973. Malgrat que li havien recomanat que marxés, ell no va voler: "Va dir que el seu lloc era al costat dels que pateixen", recorda Nadal. Per això, creu que Alsina s'ha convertit en patrimoni tant dels creients com dels no creients i agnòstics, "de tots aquells que es preocupen d'ajudar als altres".

I com a mostra, els seus darrers instants: quan el van dur a un pont per ser executat, el soldat que va disparar recorda la seva negativa a deixar-se embenar els ulls: "Vull veure't per poder-te donar el perdó", li va dir Alsina.