No és el que sembla

15.02.2015 | 00:00
No és el que sembla

temps nous
S'ha acabat la llarguíssima història de les entregues setmanals de Cuéntame. Ara diuen que en volen fer una segona part, que haurà de ser diferent. Però aquell imaginari lligat a l'evolució d'una família des del franquisme fins a la democràcia on els pares votaven UCD -i el que després va venir- i els fills militaven en la lluita antifranquista però en la qual tots convergien en les dècades de felicitat del consens constitucional - Suárez, Felipe i el geniüt i acomplexat Aznar- han tocat fi. Espanya s'entesta a no reformar les seves constitucions a temps i entendre i llegir els nous moments. I així, totes les constitucions, des de la primera de 1812 fins a la penúltima, van acabar per implosió, suspensió o canvi de règim. En aquests temps moderns i de la societat oberta, el desgast i la mutació constitucional es va produint per altres averanys. També en els espais polítics, les seves expressions programàtiques i el sistema de partits polítics. Fem un petit tour d'horizon.

VELLS AMICS QUE ES RETROBARAN
El dia del sopar de Nadal de l'Associació de Periodistes Parlamentaris el diputat de llarg recorregut Gaspar Llamazares em va comunicar que es presentaria de president de la Comunitat Autònoma d'Astúries i que deixaria l'escó en el Congrés dels Diputats. El desembre de l'any passat, sembla tan lluny i fa quatre dies, la crisi d'Izquierda Unida no era tan evident com ara. Amb Llamazares vam compartir quatre anys de treball colze a colze a la comissió de Sanitat del Congrés. I també em va dir, amb complicitat: "I les combinacions em donen alguna possibilitat de victòria". Em vaig quedar amb la frase. L'intuïtiu Llamazares feia retirada del grup Izquierda Plural (i tan plural) just abans de la tempesta. Juan Carlos Monedero va ser assessor de Gaspar Llamazares en els anys que aquest va ser el coordinador general d'IU. Durant molts anys l'aposta era IU.
José María Aznar va tenir una participació indirecta -que sempre negarà- en el cop d'Estat fallit contra Hugo Chávez (i va arribar a fer reconèixer al Ministeri d'Exteriors la legitimitat de les autoritats que van restar en el poder unes hores). En paral·lel, Aznar va apostar fort per l'oposició castrista a Miami. Vist amb els ulls d'avui, es pot dir que va ser més papista que el Papa. El tauler iberoamericà va començar a jugar a la política espanyola. La venjança es començava a servir, sabent que era un plat fred que només es podia presentar quan el PP tornés al poder.
Hi va haver set anys d'alternativa amb el món fantàstic de Zapatero. El PP d'ara se n'ha ben guardat de jugar a l'idealisme del Partit Republicà versió Tea Party. El ministre Margallo és un realista molt més viatjat pel món i Rajoy, un escèptic que sap de les bondats del neutralisme de perfil de l'anterior règim.
Però l'operació estava ja en marxa. Durant molt temps l'aposta era el canvi d'Izquierda Unida. Conec dos antics diputats d'IU que el 2008, quan la coalició es va quedar amb tres escons, van anar a treballar al Palau Presidencial de Caracas. Noms que ara la memòria no em vol fer recordar.
Un d'ells una valenciana d'aquàtic record. L'aposta va ser Gaspar Llamazares fins que va caure del poder. Després del cop intern del Partit Comunista que va enlairar Cayo Lara com a solució de compromís -un comunista de Ciudad Real-, el corrent crític Izquierda Radical va començar a barrinar una escissió.
Izquierda Radical va ser l'embrió del nucli de Podemos. Després van venir les lluites internes -tan apreses en els manuals del comunisme vertical- i va resultar que Pablo Iglesias i els seus es van fer amb el poder deixant a Izquierda Radical influència a Andalusia, l'eurodiputada Teresa Rodríguez- sinuós perfil polític en tots els sentits- i a Aragó amb el també eurodiputat Pablo Echenique. El jove Alberto Garzón, un cadell del 15-M posat a les llistes de Màlaga sense el control del PC, li va caure d'un dia per l'altre la patata calenta d'intentar salvar IU refent ponts o millor canals subterranis amb Podemos. Per això Garzón va apostar per Tania Sánchez a Madrid, la qual es va cansar del vell aparell i ha muntat el pont de plata abans del que estava previst en el guió.
Les relacions entre suposats antagonistes no s'acaben aquí. Quelcom semblant succeirà al País Valencià. La nova candidata de Compromís, Mònica Oltra, està molt ben vista per Podemos (els amics del Bloc Valencià, tot bona gent, han quedat en tercera fila), i confluiran en el mig termini.
Atenció als vots d'investidura dels nous presidents d'Astúries i València. El mal menor, la tercera via, entre PSOE i Podemos, poden ser aquests vells amics ben vistos per les dues parts. Per això aquell 16 de desembre de 2014 -recordat per altres motius- Gapar Llamazares em va dir: "Tinc algunes possibilitats". Els seus tornaven a manar, però en un altre partit.

JOANA D'ARC I L'ÍBEX 35
Hi va haver un dia de la tardor de l'any passat que van dir prou: Rosa Díez i el seu amor propi feien impossible l'acord amb Ciudadanos d'Albert Rivera, que és el que volien els diaris de la dreta madrilenya però sobretot els poders de l'Ibex 35. A l'estiu dos dels seus eurodiputats havien obert el foc. Joana d'Arc es convertia en un àngel caigut, Rosa Díez no fa més que caure i caure en les enquestes des d'aleshores.
Mentrestant van sobrevolant pels cels de les províncies d'Espanya els propagandistes sense nom de Ciudadanos amb la nova bona nova d'una nova dreta diferenciada del PP. Operació una mica temerària perquè l'aplicació de la llei electoral en circumscripcions petites i mitjanes només pot fer que dividir el vot de centredreta. Però Ciudadanos ja entrarà al Parlament andalús el 22 de març i Albert Rivera es presentarà a les generals per Madrid.
Ara busquen un cap de cartell amb cop d'efecte per les catalanes del 27 de setembre, quan el PP veurà que ha quedat substituït a Catalunya. El nom no està decidit. Algú fa sospirs des de la muntanya catalana. Per tant, ja queda vist que Cuéntame ha deixat de ser el marc referencial de l'imaginari polític dels propers anys. La Transició en blanc i negre s'ha acabat. Uns parlen de procés constituent i els altres, amb cara de classe mitjana ben endreçada, del dret a decidir. Són els dos corrents de ruptura amb allò que ja es vell.
I els dos moviments -amb un nul diàleg entre ells- estan movent el mapa polític del moment. Tot es posarà en revisió. No volien dret a decidir? Doncs es trobaran dret a decidir en tot. Rubalcaba va contenir el PSOE en el debat monàrquic el juny del 2014. Ara ja seria una altra cosa. Amb perspectiva, ara es llegeix més bé la ràpida substitució en el cap de l'Estat. Algú sí que va llegir els temps que vénen. El gabinet d'estudis de La Zarzuela sembla més afilat que el de La Moncloa. Se m'acaba l'espai i no he tingut temps de comentar el panorama polític català. Diuen, sembla ser, que també es redefinirà i es remourà en els propers mesos. Es mouran persones o sigles, ja ho veurem.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema