Aquest estiu no està essent plàcid en matèria animalista. Correbous, captura d'ànecs, curses amb toros jovenets, etc., han anat desfilant per aquest Diari no tant per ser tradició, com perquè la tradició ha estat combatuda per una major conscienciació que l'ésser humà no té per què maltractar la resta del regne animal. La polèmica decisió del Parlament de Catalunya prohibint les curses de braus -mai sabrem si per motius polítics o bé pels motius adduïts de maltractament d'aquests- va deixar forats, com ara els bous amb foc, invocant costums centenaris, potser mil·lenaris, com si la «fiesta» no ho fos d'antiga. Ara ha estat replicada al carrer aquesta poc argumentada distinció.

Les autoritats locals, en mans de les quals els parlamentaris varen deixar l'opció de mantenir-les, canviar-les o abolir-les, se'ls han vist amb organitzacions cíviques que no estan per fer patir els animals, siguin ocells o siguin peixos. Invoquen l'avenç de la civilització com a bandera racionalista d'acomiadar-se de festes de procedència iberes, unes, i romanes, les altres, i no sé quines altres la resta, però en tot cas fora de lloc en un país que prohibeix les corridas mentre aplaudeix el bou amb foc a les banyes o l'empaitada d'ànecs en una platja de la complexa Mediterrània.

Quan tot era acceptat per la ciutadania, l'alcalde i resta de membres de la corporació municipal presidien molt honorats aquestes festes dites populars. Ara, quan la discussió entra en joc i l'antiga complicitat se'n va en orris, les autoritats locals, com aquell que fa una comissió que acorda crear-ne una de nova i així fins a l'infinit, ens anuncien una consulta popular. S'arribarà a fer, aquesta? En cas que sí, sota quina empara legal? Serà vinculant, el seu resultat, per al governant de torn? Si guanya el sí o si guanya el no, però la participació no arriba al 50,01% del padró municipal, senyalà el penell el sentit adequat a la voluntat ciutadana? Les preguntes són prou importants ara que estem en el modisme de saltar-nos la llei tot i haver-la promès o jurat complir-la i fer-la complir. Perquè en aquesta última matèria, la promesa o el jurament, el parc polític actual és tot ell un forat negre replet de pecadors.

Com que tothom parla de transparència en governar, s'està bescanviant la responsabilitat de decidir en invocació constant a la participació ciutadana en els afers públics. Una manera com qualsevol altra d'inhibir-se, no fos cas que la resolució presa posés en perill molts electors per equivocada. Escollir una opció entre diverses és inherent a governar, però deixar que el problema es podreixi és sinònim de por de triar, com involucrar permanentment la participació de la gent en afers que la llei encarrega de resoldre als governants és una demostració de pànic en l'exercici de les responsabilitats que se'ls encarrega. Per dimitir, vaja.

És ben cert que anem cap a una nova forma de governar i és igualment cert que la ciutadania ja no equipara democràcia solament a eleccions a diputats o a regidors. A poc a poc i de manera suficientment organitzada, els administrats volen fer sentir la seva veu abans que els gestors públics exerceixin la seva responsabilitat de decidir. Això dels «pressupostos participatius», a tall d'exemple, és un dels primer passos donats en aquest nou sentir democràtic, i és bo que es doni malgrat que la participació ciutadana sigui numèricament baixa. Tanmateix, l'excés de consultes populars, sobretot el què de les mateixes, poden ser excusa per a tot mal governant. Principalment, poden abonar el populisme que avui regeix l'acció pública i alimentar allò que és dominant a aquesta, la simplificació de la resposta enfront de la complexitat de l'afer a resoldre. Ni una ni altra cosa poden inserir-se de debò en la democràcia.