diumenge diari de sessions

"A Girona només ens en toquen dos...", va dir ella

14.03.2016 | 07:14
"A Girona només ens en toquen dos...", va dir ella

crisi migratòria
La Berta Xuclà ho ha definit molt bé, com qui no vol, tot deixant anar mentre sopàvem: "Això de Síria és molt senzill, ens tocarien només dues persones a Girona". El sopar ha continuat amb animada conversa informal. A vegades, en el despuntar de l'adolescència és quan es diuen coses més raonables: el punt essencial és que ha fracasat estrepitosament la política de distribució per quotes dels refugiats pels diferents països de la Unió Europea. Així de senzill, així de frustrant per al projecte de construcció política europea.
Si parlem de crisi migratòria podem anar a l'origen primer: els conflictes en el Mitjà Orient i la incapacitat d'actuar per avançat davant la ruïna i el final de les fronteres colonials que divideixen artificialment aquesta zona del món. Tan cert com això és que, en part, estem davant una guerra de religions -i de poder, per tant- i que les guerres de religions solen durar bastants anys, perquè el fanatisme te difícil aturador. I perquè a la comunitat occidental se li fa extraordinàriament llunyà prendre partit filosòfic entre xiïtes i sunnites.
La crisi migratòria està aquí, i la crisi humanitària es viu amb extremada gravetat als Balcans. No paren d'arribar-nos notícies de la desaparició de criatures. Un cop més a tocar, un cop més als Balcans occidentals. La solució no és menys Europa, la solució no és acabar amb l'espai de lliure circulació, l'espai Schengen.
Aquesta setmana, en una entrevista a Le Monde, l'expresident francès amb pretensions de retorn Nicolas Sarkozy afirmava literalment: "Schengen ha mort". Doncs, no! Més política comuna de fronteres exteriors, més policia comuna integrada i europea de control de les fronteres exteriors, distribucio dels migrants per Estats membres segons les quotes prèviament establertes -perfectament assumibles en aquest punt- i reforç de les polítiques humanitàries en casos d'emergències. Aquest és el programa que més o menys penso plantejar en el debat de la crisi migratòria dimecres que ve al Congres dels Diputats, quan el govern haurà de recollir el parer del nou Parlament, per trobar-se en funcions i sense mandat per firmar acords d'aquesta magnitud.
Dit tot el que he escrit respecte al passat i a una política de futur, la decisió de la cancellera Angela Merkel s'ha d'entendre en clau de la política alemanya. Aquest diumenge se celebren eleccions al land de Baden-Wutenberg, la segona regió més rica del país, i el resultat dels dos partits de la gran coalició pot ser molt pobre. Els socialdemòcrates no arribaran al 14% i els verds estan molt emergents. La CDU resisteix una mica més bé però també a la baixa. I és la gran prova per al retorn dels liberals del FDP a l'escena política alemanya, en vistes a les eleccions generals de setembre de l'any que ve. La Berta té raó.

cocció lenta
En aquests moments, encara no veig eleccions generals avançades el 26 de juny. Aquest és un assumpte fatigant i de cocció lenta. Una partida de mus plena de cartes marcades. S'estan jugant en paral·lel dues partides amb dos escenaris possibles: un govern tècnic de gran coalició o un govern d'esquerres presidit pel PSOE.
El que és clar és que hi ha majoria, i majories, per no repetir eleccions. I que, com afirmava aquesta setmana el polític italià Enricco Letta, repetir eleccions seria la manifestació d'un gran fracàs i una gran impotència.
Però res es pot descartar en aquesta política espanyola on a vegades se'ls escapa la mà o se'ls infla la massa testosterònica ("esto, tú, me lo dices en las urnas..."). I després comença un gran drama a cop de garrots propi dels quadres de Goya. Però avui encara no veig eleccions. Si descarrila la cocció lenta, ja en deixaré constància.

un bon cafè
Hom es presenta en una cafeteria d'Itàlia i demana un cafè en la fórmula que es vulgui: ristretto, maquiato, solo... En pocs segons es trobarà amb un cafè de gran qualitat, gust insuperable, gens de marro, la llet no escaldada, un agradable gust a la boca per una estona llarga. En canvi, aquí hom demana un cafè i amb facilitat es pot trobar un suc impracticable, amb màquines poc netes i l'ofici poc après.
Un bon cafè tambe és una obra d'art. I amb un detall molt rellevant: un cafè a Itàlia costa 1 euro -en alguns llocs menys-, mentre que aquí un sucedani de cafè fàcilment pot costar 1,5 euros o més. He decidit fer-me una llista dels poquíssims llocs on el cafè té un nivell de qualitat italià. Parlant de mals cafès, enlloc he vist destrossar tant el cafè com a Madrid on, literalment, el cremen. I si hom demana un tallat, la llet bullent directament crema la llengua i fa perdre les ganes de tenir un bon dia. Hom aspira, simplement, a alliberar-se dels cafès que cremen la llengua.

un pacte possible
Fa questió de tres setmanes vaig proposar un pacte de tots els parlamentaris gironins a les Corts Generals per definir els mínims comuns que podem defensar en interès de les comarques gironines. Per primer cop en democràcia, l'aritmètica ens fa a tots els electes gironins rellevants, indispensables, per als temes gironins (a no ser que hi hagi una gran coalició).
La proposta va ser benvinguda per la gran majoria dels concernits... Alguns encara esperen instruccions verticals. La meva paciència és oriental. Esperem que tot vagi per bon camí... en poques setmanes. Haver d'explicar vergonyes seria ben trist.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema