En política no hi ha casualitats; hi ha interessos. Al seu servei s'hi posen mitjans, tàctiques i estratègies. Tot ben legítim, per cert, però sempre a la manera d'un submarí. No se'l veu, però existeix. De tant en tant, es detecta per l'aixecada del seu periscopi; sempre, quan emergeix de l'aigua. La navegació d'un submarí té l'aparença d'inexistència del mateix, però sempre, tanmateix, va la recerca d'algú, que no acaba mai d'assabentar-se que el segueixen, el persegueixen i que, si es posa bé, el destrueixen.
CDC ha estat anys fent de la navegació una mena de missal on trobar tot tipus de semblances per evitar liderar. I així li ha anat: fugida de vots que el seu capità, els seus oficials i la seva marineria neguen, però que es compten per milers i per milers, cada vegada que es posen les urnes. A cada bugada electoral, en deixa anar molts, tants que ni els compten, fins que s'arriba a la penúltima de les estacions abans no es puja a la particular muntanya del Gòlgota, també anomenada del Calvari, que en arameu significa muntanya d'execució. El seu capità ha estat un desastre perquè una família, els Pujol, el varen nomenar hereu amb la única finalitat de que tot seguís igual. Aquest ha estat el més gran dels molts pecats mortals comesos.
Per desfer-se de la llarga ombra del pare i excel·lir en el seu egolatrisme, el mut del Comitè Executiu Nacional de CDC, doncs mut era, es va deixar emportar pel discurs trencador de la seva guàrdia pretoriana, els que el varen empènyer a agafar volada, els que el van deixant i els que seran enterrats amb ell com servidors d'un faraó caigut en desgràcia. Del catalanisme polític va transitar pel nacionalisme i d'aquí se'n va anar al sobiranisme per finalment recalar en el port ideològic d'ERC, l'independentisme. En política, mai dues forces polítiques defensen el mateix ideari; quan ho fan, sorgeix la necessitar de reconvertir-se en una de sola. O això o exposar-te a que l'electorat triï l'original en comptes de la còpia o el nou per descobrir en comptes del vell a suportar. Original i nou sempre guanyen.
Quan CDC comença a pujar cap el Gòlgota, terra de sacrificis i muntanya d'execucions, la tàctica del submarí consisteix en envoltar la seva víctima i temptar-la per anar junts a unes eleccions. El capità convergent, veient més esculls que no pas mar, accepta complagut l'aparentment innocent invitació, que alhora és necessitat. Després veu, però no ho deixa veure a la marineria, que no és un 50-50, sinó un 34-33-33, sense controlar las suma de les dues darreres xifres. El súmmum d'un malt és guanyar sense vèncer. Va obtenir amb la victòria, sí, però no amb la majoria absoluta del Parlament i menys amb el plebiscit muntat.
Com a fillol de Pujol i del 3%, havent estat conseller de Política Territorial i Obres Públiques, el departament que més adjudicacions d'obra pública va fer, els volguts socis de la CUP varen demanar i obtenir el seu cap. Els seus socis cuperos, els socis republicans, els socis independents d'esquerres i fins i tot la Pilar Rahola i els oficials de la mateixa CDC li varen dir que per Catalunya, tot.
Així ho va fer, reservant-se el dret de designar successor, ja que això és sant i senya de la casa del pare. Carles Puigdemont, l'elegit, es troba avui emparedat: o fer allò que a Europa s'estila -retornar uns pressupostos equival a una moció de censura que acaba en noves eleccions- o resistir en un castell que ni una bona restauració pot mantenir dret. Varen pensar com fer president a algú de CDC, però es varen oblidar que tot necessita precisa d'estabilitat parlamentària. Ara es troben que el carter torna a trucar a la porta i que el radar i el sondar avisen que un torpede va cap a la línia de flotació. De qui? Exclusivament de CDC.
En política l'estratègia s'estableix en molt de temps per davant, la tàctica és com un calamar, fàcil d'adoptar colors diferents en moments distints, per tant múltiple i diversa, i ara arriba allò del tocat i enfonsat, perquè l'objectiu és enfonsar CDC. Això va de bo, i endemés estava cantat.
