Europa acaba al mar Caspi

Des que el mes de juny la Gran Bretanya va votar per una estreta majoria -això és la democràcia- sortir de la Unió Europea, s'ha vist que el viatge cap al tancament de les sobiranies nacionals com a reacció a una globalització imperfecta i no governada no és només un accident britànic capriciós sinó una tendència més de fons. La primera ministra britànica, Theresa May, ha ensenyat les seves cartes aquesta setmana en la convenció anual del Partit Conservador: renacionalització, política de barreres per als treballadors de països tercers i una ombra de sospita sobre la immigració.

Aquests dies circula per la xarxa un "meme" molt il·lustratiu d'una terra que va ser metròpoli de la colònia més poderosa del món i que ara li fa por la globalització. Impactant tendència de fons que es reprodueix a Hongria, que sentirem durant les eleccions presidencials franceses i que hem de veure fins a quin punt afecta el futur electoral de la cancellera Merkel.

Tancar els ulls a aquesta realitat és la forma més directa de cometre grans errors. Una aproximació crítica a la integració europea és fa indispensable. O grans passos d'integracio política o un descarrilament no pas remot. Segurament, a la Gran Bretanya li passarà factura econòmica la decisió del Brexit, però quelcom d'intangible ha governat el cor de la majoria dels votants. Cal tenir present els intangibles que porten a resultats no esperats.

Geòrgia

Ahir es van celebrar eleccions parlamentàries a Geòrgia, el país caucàsic amb una més clara vocació europea i occidental. Cal visitar Geòrgia i descobrir la real frontera oriental d'Europa. Perquè Europa no acaba al mar Negre, sinó que acaba al Caspi. Fa 4 anys van acabar els anys de govern de Saakashvili que, si havien començat bé, van acabar molt malament. Ahir es va confirmar la continuïtat del govern de Georgian Dream, que no és res més que una solució modernitzadora i de síntesi de l'antiga republica soviètica que vol ser europea. A finals d'any s'hauran acabat els visats per als georgians que vulguin viatjar a Europa i la seva candidatura a l'OTAN es manté en ferm.

No tot és de color de rosa, però, en aquest país, on l'oposició va digerir malament la pèrdua del poder i on una sola televisió -Rustavi 2- és el mes poderós braç polític de l'antic president del país -avui governador d'Odessa i incriminat en diversos casos que no li permeten el retorn al país. Fa quatre anys, a pocs dies de les eleccions, és van revelar els casos de tortures del ministre de l'Interior de l'antic govern. La indignació va recórrer el país i va provocar un gir electoral d'últim minut. Encara ara hi ha estranys casos de violació de la vida privada de polítics i periodistes que serveixen de xantatge. Segurament, el vell aparell de la seguretat encara opera en una zona fosca i desconnectada del poder formal. Fa uns anys ens atreien les transicions a Romania i Bulgària. Ara, la nova frontera europea, la definitiva, es Tblisi i Baku. Més enllà del mar Caspi, l'estepa dels nòmades.

Legislatura

Conversa amb un diputat del PSOE lúcid i realista sobre el moment actual del socialisme espanyol. Cito sense invocar cap nom, és clar: "Mira, hem de decidir si volem una legislatura que ara comenci amb un grup parlamentari dividit, retenint la figura del cap de l'oposició i preparant una llarga recomposició o si preferim només eleccions amb un discurs abrandat i apassionat que tornaria a unir el partit, que ens deixaria en 50 diputats i que donaria el cap de l'oposició a Pablo Iglesias, ara que ens pensàvem que ja li teníem el peu al coll". Aquest és el dilema que avui recorre les files socialistes al Congrés. Saben que qualsevol de les dues solucions no és òptima i han de buscar el mal menor. No és tan fàcil dir que hi haurà legislatura, perquè moure el transatlàntic avariat del PSOE del "No és no" dels últims nou mesos a l'abstenció és una feina no fàcil de fer en uns vint dies. Aparentment, semblaria que hi ha legislatura, però mai és pot dir. I a les files del PP hi ha unes ganes contingudes de repetir eleccions per consolidar posicions i deixar trinxat el socialisme espanyol. Tot plegat, una pulsió ben poc d'alta mirada.

Llei de Morositat

Parlant amb diversos sectors econòmics, és un clam afirmar que s'ha de modificar la llei de morositat aprovada en la legislatura 2011-2015. Avui per avui, el pagament a 60 dies és un pur acte de voluntarisme i s'ha d'anar a una reforma per fer obligatori aquest termini amb un règim sancionador. Avui, els pagaments són a més de 90 dies i més de 120 a les administracios públiques. Parlo del promig, és clar. Feina per fer en una nova legislatura que hauria de començar en tres setmanes, diuen. Fil a l'agulla. Aquest octubre farà un any que es van dissoldre les Corts Generals. Que vol dir un any sense control parlamentari i una activitat legislativa més que modesta. Aquesta excepcionalitat és desesperant per als que sabem treballar en el mètode més que en el remolí. Tot arribarà.