El moviment, les percepcions, l’atenció, la parla o la memòria són alguns dels trets que més ens defineixen i que poden quedar afectats per una lesió cerebral provocada per un traumatisme, una de les patologies sobre les quals s’aboca aquest any La Marató de TV3, juntament amb les lesions medul·lars i els ictus.

«Quan es produeix un politraumatisme, el cap prima sobre la resta d’òrgans, de seguida que el pacient arriba a l’hospital se’l trasllada al TAC per a avaluar-lo i actuar com més aviat millor», explica la doctora Marina Castellví, neurocirurgiana de l’hospital Josep Trueta de Girona, que assenyala que en els darrers anys s’ha notat un canvi en l’origen de les lesions: estan baixant les causades per accidents de trànsit, però s’han incrementat les de ciclistes, els accidents laborals i també les produïdes per caigudes domèstiques en persones grans.

La rapidesa també és vital en el cas de l’ictus, ja que es calcula que dels 1.700 gironins que en pateixen un cada any, només la meitat arriben a l’hospital abans de les primeres sis hores, un termini clau per a millorar el pronòstic. «També és important començar la rehabilitació de seguida, el pacient veu el fisioterapeuta des de l’ingrés, i ja valora si pot començar allà mateix», explica el cap de la Unitat d’Ictus de Girona, el doctor Joaquín Serena, que insisteix que cal destinar més recursos a la rehabilitació.

La importància de la família

«Una de les coses més dures després d’una lesió cerebral és assumir que potser ja no seràs qui eres, i que ho assimili també la família, perquè potser ja no reconeix la persona que estimava», diu Castellví. Per a la rehabilitació, assenyala, és vital l’entorn: «Sense un suport, el pacient tira la tovallola, perquè l’impacte emocional és molt gran, i cal constància».

De parer similar és l’Antonio González, president de l’Associació Ictus Girona, que va patir un infart cerebral ara farà dos anys. «Esforç, esforç i esforç i suport de la família, no hi ha més. I ser conscient d’algunes limitacions: jo abans ho portava tot al cap i ara necessito una llibreta», riu.

En el mateix sentit parla la Laura Cebrià, que ha obert un centre de rehabilitació per a persones amb diversitat funcional a Figueres, Isom, i que assegura que «la teràpia no acaba mai, perquè aquestes lesions són de per vida i cal manteniment». El projecte d’Isom l’ha tirat endavant amb el seu germà Albert, que fa 14 anys, quan en tenia 22, va patir un accident tornant de la feina que el va deixar un any en coma profund i un més en coma vegetatiu.

«La idea era que la gent no hagués d’anar com una baldufa, com nosaltres, de centre en centre a Barcelona o Girona, perquè en un hi fas logopèdia, en l’altre fisioteràpia i en l’altre teràpies cognitives», asseguren la Laura i l’Albert, que no ha patit una regressió cognitiva severa més enllà d’una llacuna en els records de l’any previ a l’accident i un defecte a la parla. «Ell parla i si tens paciència l’entens, però la gent no en té i la incomunicació genera una certa exclusió social», reconeix la Laura.

Assenyala, a més, que la situació més difícil va ser per a la família, perquè els va canviar la vida en qüestió d’hores. «Els centres t’ofereixen un suport psicològic puntual, però no a llarg termini i quan més el necessitaries, que no sempre és a l’hora de la consulta», creu la germana de l’Albert.