12 de febrer de 2017
12.02.2017

«La víctima sol culpabilitzar-se, igual que en la violència de gènere»

Jordi Barris treballa a Heia Psicologia des del 2000, amb consulta a Girona i un equip de professionals de la salut mental i d'especialitats que hi estan relacionades.

10.03.2018 | 17:52
«La víctima sol culpabilitzar-se, igual que en la violència de gènere»

Quin és el volum de casos d'assetjament escolar que arriben a la seva consulta?

Clarament, hi ha més demanda, però els casos reals o que compleixin uns criteris que estan molt ben identificats i els que es considera bullying són els que són. Les denúncies reals representen entre un 1,5% i un 3%, no n'hi ha més.

Però diu que la demanda augmenta.

Hi ha un augment de la banalització de la situació. Hi ha nens que poden tenir els seus problemes, alguns de tipus psicològic i altres del context sociocultural i educatiu, als que no s'ha sabut fomentar una responsabilitat sobre la forma de controlar-se i uns paràmetres d'hàbits educatius i de desenvolupament de valors ètico-morals. Això fa que molestin els altres nens, però no es focalitza en un sol alumne sinó en tota la classe i aquí no hi ha una situació de bullying.

Quan n'hi ha?

Ara és com molt modern i molt actual, però és una situació identificada des dels anys 70. Ha de ser una cosa sistemàtica, amb un individu que, al voltant seu, orquestra un grup de nens que assetgen una possible víctima.

Així, hi ha més casos o una major sensibilització sobre el tema?

Sí que sembla que s'han disparat els casos reals. Una altra cosa és identificar les causes. L'individu no ha canviat, però sí les pressions i el context, que afavoreixen un clima en el que potser l'assetjador es veu molt més necessitat d'assetjar.

Necessitat?

És una qüestió de valoració antropològica i sociològica, en la que jo identificaria diverses variables. Un desencadenant és com es viu, la necessitat consumista d'«haver de tenir» i perfils determinats de nois que busquen altres maneres de descarregar la insatisfacció que tenen a la seva vida. I també una crisi de valors important. En un perfil potencialment abusador, aquest tipus de situacions el disparen i li donen més marge per poder actuar.

Existeix un perfil comú de l'assetjat?

Acostuma a ser una persona relativament retreta, introvertida, no necessàriament submisa, a qui li costa trobar estratègies per defensar-se i que no busca cap situació de baralla o de violència. Per això, quan entra en contacte amb una situació d'abús posa en marxa l'estratègia que li és còmoda: inhibir-se, amagar-se, fer-se invisible perquè, des del seu punt de vista, considera que així passarà més desapercebut.

Pensa: si no m'hi enfronto, s'acabarà?

Exactament, i el que fa és perpetuar just el contrari. S'entra en un cercle viciós en el qual com un més intenta escapar-se, l'altre més l'assetja . Fins que es genera una situació total de dominació de la persona assetjada, que entra en un mecanisme d'indefensió apresa i costa que arribi a fer una senyal d'alarma, perquè assumeix que ningú el pot ajudar. A més, la víctima sol culpabilitzar-se, igual que en la violència de gènere.

Si ells no ho diuen explícitament, quines senyals poden veure docents i famílies?

En la majoria de casos hi ha pistes indirectes que alerten que passa alguna cosa, però pots no interpretar que tenen a veure amb això. És tot el que implica una discontinuïtat en la forma de funcionar. Són canvis d'estat d'ànim, disminució del rendiment acadèmic, un rebuig més o menys manifest a anar a l'escola i una presència no justificada des del punt de vista mèdic de moltes somatitzacions. Aquest és un dels criteris identificatius més importants.

Alguna edat és especialment delicada?

L'adolescència, perquè l'assetjament està molt més ben estructurat i instal·lat. En l'edat infantil es dona, però no és tan estructurat. També el tipus de repercussions són diferents. L'adolescent arriba molt més al component depressiu clar, amb la idea de voler desaparèixer... Un tipus de coses que, malauradament, passen.

Ha atès assetjadors?

No, però sí he tingut nois que, tot i no tenir el perfil assetjador de bullying, fan coses mal fetes en relació amb altres companys.

I les seves famílies?

És molt complex que l'escola pugui actuar sobre el potencial abusador i faci entendre la família que té un fill amb un problema, i que l'han de tractar. Solem identificar-ho amb nivells baixos i no és així, perquè el perfil d'abusador és psicològic i es pot donar en tots els nivells. És difícil dir a pares d'un determinat nivell que el seu fill té conductes inadequades quan ells pensen que l'han educat molt bé, i ho han fet, però simplement se'ls ha escapat de les mans. I amb això sí que ens hi hem trobat, amb situacions que no han estat tractables perquè els pares no hi han volgut entrar.

Com valora la gestió del Departament d'Ensenyament?

Quan és un cas molt clar, es posa en coneixement de l'escola i aquesta intervé amb l'EAP. Intenten que la dimensió no sigui una ona expansiva, parlant molt amb les parts implicades i si aquest treball fructifica no arriba a l'administració. Hi arriba quan, pel que sigui, la situació es manté i els pares fan una demanda a la Inspecció, de vegades dient que necessiten canviar de centre perquè la situació no millorarà.

Què representa per la víctima canviar d'escola o d'institut?

Ha de ser treballat com un alliberament, mai com una derrota. Se li ha de fer entendre que hi ha hagut un procés de lluita, que tots els que hi hem estat implicats no ens n'hem sortit per trobar una altra solució. I dir-li que, perquè tu puguis estar millor, canvia de centre, de realitat, i comença de nou. Les vegades que m'hi he trobat, sempre ha estat positiu.

No és més just que marxi l'assetjador?

És una pregunta altament complicada i conflictiva. La cosa és que l'assetjador o el grup de nens que ho fan també tenen uns drets, encara que si ningú els ajuda a arreglar la seva situació... En els casos que he treballat, les famílies han considerat que el més còmode i protector pel seu fill era canviar. Però sempre partint de la base que s'havia intentat fer un treball amb l'altra realitat, l'assetjadora, i pel que sigui no havia funcionat. Aquí hi ha un punt que s'escapa de l'escola i, fins i tot, de l'administració, i és què fan les famílies dels assetjadors.

Això sembla clau.

És clau. Si no mouen fitxa en cap sentit, si fan una omissió de la seva responsabilitat i cas omís de les advertències, com ara que els demanin que intentin corregir coses del seu fill, l'assetjador veu que no passa res i continua.

Quines conseqüències pot mostrar un adult que ha patit «bullying» a l'escola?

Hi ha estudis que correlacionen molt bé el bullying en com, després, es crearà un perfil molt predisposat a situacions de mobbing o assetjament laboral. Les conseqüències estan molt en l'estat d'ànim, incrementen la taxa d'aspectes ansiosos-depressius i hi ha tota una dimensió que afecta la personalitat: gent molt insegura, baixa valoració, un punt de submissió, tendència a la culpabilitat... Depèn del suport que tingui per altres costats, d'entorns més sans on se senti ben integrat i del perfil psicològic de la persona, però es podria donar la màxima situació que seria el suïcidi, quan la desesperació és màxima. En l'adolescent és un factor potencial de risc, perquè és molt extrem en les seves respostes.

És imprevisible?

Exacte. Un altre fenomen molt important és quan s'hi afegeix el ciberbullying, que traspassa el centre. I si t'han promès que la situació canviarà en un altre lloc, però tot continua igual, la desesperació pot ser màxima. El més perillós del ciberbullying és l'ona expansiva que té. Hi ha molta més gent que s'hi pot afegir i que actua en connivència, que calla, que no denuncia...

La societat no inculca que no es pot entrar en aquest joc?

En això, en som culpables tots. Els adults rebem whatsApp que, si te'ls mires des d'una perspectiva ètica o moral, són reprobables i els nens veuen que els mirem. La crisi de valors a nivell de família és important, cadascú s'ha de replantejar que té un material educatiu al davant, el seu fill, i ser conseqüent.

Quin treball preventiu s'ha de fer?

En la línia que els potencials agressors tinguessin una paret protectora que els dificultés deixar-se anar i, sobretot, que els espectadors detectin les situacions i les denunciïn. Això ajudaria moltíssim.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema