Allò que de veritat preocupa la gent ni és la política, ni són els polítics, ni tan sols l'anomenat espoli del Palau de la Música, malgrat que aquesta setmana hagi ocupat grans espais en tot gènere informatiu. Els pot «ocupar» i, fins i tot, tenir-los enfeinats realitzant acudits de tota mena que fan circular per la xarxa, però no els «preocupa». Tot això ja es troba amortitzat des del mateix moment en què és notícia. Com ara, per exemple, el tactisme verbal que envolta el «procés», sobre el qual l' Antoni Puigvert ha dit que la tensió viatja sola, la força decidirà i que, en conseqüència, hauríem de plantejar-nos què fem l'endemà (de la trompada). Té raó.

Les condicions socioeconòmiques s'han deteriorat tantíssim en una dècada que han desmantellat la societat sencera. Ha fet quelcom més: ha posat al descobert que nombroses conductes empresarials, financeres, polítiques i de l'Administració Pública no es guiaven per la moral que semblava regir-nos, sinó per la contrària, i que, a més a més, ha colpejat la classe mitjana fins a gairebé destruir el seus rols de gran explicació de la cohesió (i de la pau) social i d'ascensor economicolaboral per a les noves generacions. El resultat és que no ens reconeixem.

La socialdemocràcia europea es troba qüestionada fins al moll de l'os i el liberalisme s'ha passat de frenada. S'ha produït un gran clot allí on existia espai d'interrelació intel·lectual que donava lloc al pragmatisme de la centralitat en els afers públics i també en els privats. Tot estava més equilibrat, diguem-ho així, però aquest gran esvoranc l'omple avui l'excés d'incerteses amb les quals convivim de mala gana pel neguit que ens produeixen. Ens trobem empresonats per un capitalisme deshumanitzat: mostres en són els salaris vergonyosament baixos; la dificultat d'accedir a un treball coherent amb allò en què s'han format els nostres joves; la interrogació que es dona al voltant de les pensions públiques; la impossibilitat material que els aturats de més de quaranta-cinc anys aconsegueixin reubicar-se en la vida activa, i que el 2 x 1 s'està aplicant tant en empreses industrials com en els sectors professionals, abandonant experiència i talent.

La globalització de l'economia, impulsada tant per la caiguda/desaparició de les barreres comercials que constituïen els aranzels, com per les noves tecnologies de la informació i de la venda, s'ha carregat el contrapoder econòmic tradicional constituït pels governs i els parlaments; a la fi, per la democràcia. El sistema polític menys dolent de tots els coneguts ha sucumbit a la força coercitiva i dictatorial del diner. Tot és dòlar o euro fins al punt que els Estats Units de Nord-Amèrica, l'Imperi, es troba en mans alienes, ja que el seu endeutament (públic+privat) fa anys que està adquirit per aquell que està cridat a a substituir-lo, la Xina, almenys de manera molt majoritària. Un simple refredat de Pequín pot enderrocar gairebé tot Wall Street. Res no és segur, tot és provisional, i el blanc i el negre, en les seves traïdores simplificacions, regnen com les antigues veritats absolutes o dogmes.

Perquè si la realitat és complexa, el simplisme domina la seva anàlisi fins no poder arribar a conclusions plausibles per redreçar el gran conflicte existent entre el capitalisme i l'ètica del treball. Incongruentment i inconseqüentment aquest no és el debat que (aparentment) preocupi la gent. Segurament perquè ens apareix tan llunyà com inservible per arribar a final de mes en condicions dignes. Però és que si en l'horitzó es troba escrit que els fills seran inevitablement més pobres que els pares, és precisament perquè el capitalisme es troba desbocat i els governs no poden agafar les seves brides. Mercat global versus govern local. Al meu humil entendre, aquesta és la patologia que patim: No hi ha contrapoder.