El dijous dia 25 de maig va fer 375 anys del casament entre el fuster olotí Ramon Lamarca i Maria Carme Guiemet. Al despatx oficial del darrer ple, l'alcalde d'Olot, Josep Maria Corominas, va felicitar per l'aniversari els descendents dels primers fusters i funeraris de l'empresa que ara és coneguda com a can Besora. Fins fa poc, la data d'origen de l'empresa estava estaberta l'any 1787, quan es van casar Esteve Lamarca i Paula Jutglà.
Això no obstant, gràcies a un treball d'Ernest Oliveras, van descobrir que el 1642 ja hi havia un fuster Ramon Lamarca que s'havia casat amb l'olotina Maria Carme Guiamet. El pare de Ramon era paraire (preparava la llana per teixir-la) i el de Maria Carme, traginer. Així doncs, la nissaga de fusters funeraris va començar el 1642 i no 145 anys després, com fins fa poc es creia. El motiu pel qual els investigadors s'havien quedat en el 1787 era que, abans d'aquesta data, els llibres de registre exposen «Marca- la» i no «Lamarca» com ells cercaven.
Del casament de Ramon Lamarca i de Maria Carme Guiemet no n'hi ha cap més constància que la inscripció en el registre de matrimonis amb el nom dels pares i els dels matrimonis. En aquella època, les núvies duien mantellina de baieta i vestit de bonet i els nuvis, camisa i una petita capa que s'aguantava a les espatlles. La família de la núvia feia constar l'eixovar: baguls, llençols, mantes... I les dues famílies deixaven constància de l'aportació econòmica.
Després començava la vida del matrimoni i la feina per viure. En el cas de Ramon Lamarca, la feina era fer de fuster i de funerari. Segons els seus descendents, fer de fuster durant segles va comportar fer l'activitat funerària. En tot cas, era un treball que no va tenir gaires canvis. Un taller amb barrines per fer forats, garlopes i ribots per deixar rectes les peces, serres, tornavisos, martells, claus i cargols per subjectar bé les peces. Pel que fa al tema funerari, Ramon Lamarca va tenir feina perquè el 1654 la pesta va fer estralls a Olot. A més, van ser uns temps de guerres i de fams molt cruentes.
El fill de Ramon i Maria -segons el treball d'Ernest Oliveras- Pere Lamarca es va casar amb Maria Esteve. Després de superar un examen i de pagar una entrada, el 1732, Pere Lamarca va ser acceptat pel gremi de fusters d'Olot. Abans, el 1708, Pere va ser escollit amb d'altres fusters per treballar en el retaule de Sant Josep de l'església de Sant Esteve. Van estar 20 anys treballant-hi i l'autor de les escultures va ser Josep Cortada de Tortellà.
Pere i Maria van ser rellevats per Esteve Lamarca, casat amb Ignasia Planas. El matrimoni va viure en un Olot en el qual el clergat tenia un pes social molt important. A l'església de Sant Esteve, per a la qual ell treballava, hi havia uns 40 capellans. El descendent d'Esteve Lamarca, Francesc Casas (desaparegut fa poc) va escriure una imatge del temps dels seus avantpassats. Segons ell, quan el metge veia una persona en perill de mort, ho comunicava al fuster i al capellà. Llavors fixaven dia i hora per dur el viàtic (sagrament de l'Eucaristia al malalt). Llavors, el fuster-funerari comunicava la situació als familiars, les amistats i els veïns, perquè poguessin acompanyar el viàtic.
Quan ho tenien tot preparat, el viàtic sortia de Sant Esteve. El capellà portava el santíssim, l'escolà anava davant amb la campaneta i el campaner aguantava l'ombrel·la. Durant el trajecte el capellà cantava en llatí els salms i, si era de nit, el fuster repartia atxes (ciris molt gruixuts) i candeles. El fuster també tenia la funció d'atendre la gent que al pas de la comitiva s'interessava per saber qui era la persona pròxima a la defunció. Arribats a la casa, el fuster es quedava a baix amb la gent que subjectava les atxes i el capellà i l'escolà pujaven al pis i el capellà confessava i extremunciava el malalt. Al final, la comitiva tornava a l'església on resaven pel malalt.
El fill d'Esteve Lamarca i Ignasia Planas va casar-se amb Paula Jutglar. Hi ha constància que feia taüts i es dedicava a enterrar morts. L'Esteve i la Paula van tenir una filla anomenada Teresa que es va casar amb Anton Tenas, un fuster de Camprodon. L'Anton va ser qui va certificar en la causa per la beatificació de Lliberada Ferrarons. Va constatar que, un cop posada al taüt, el seu cos no feia mala olor i conservava la flexibilitat en el cos. Lliberada Ferrarons va viure entre el 1803 i el 1842. Va ser una treballadora tèxtil que va tenir visions i experiències místiques en el decurs d'una llarga malaltia que la va tenir 13 anys al llit.
Un dels fills, Baltasar Tenas, va continuar amb el negoci de la família. El 1864, Tenas va començar el llibre de registre dels enterraments que la família duia a terme. Baltasar Tenas estava casat amb Rosa Morros de Tàrrega. El matrimoni va tenir una filla, Joaquima Tenas Morros, la qual es va casar amb Francesc Casas, el qual va començar el cognom Casas que ara és el dels propietaris de can Besora.
En Francesc Casas i la Joaquima Tenas van tenir cinc fills, dels quals un Jaume Casas va agafar les regnes de l'empresa. Jaume Casas es va casar amb Dolors Vilà Domènech de Flaçà. En el temps de Jaume Casas, feien els taüts amb fusta de pollancre i per fer les peces curtes de la tapa aprofitaven caixes d'embalatge que havien estat usades per dur productes industrials. És per aquest temps que apareix el nom de can Besora, lligat al trasllat de l'empresa, fins llavors al carrer del Carme, al carrer de l'Om, 3.
En Jaume Casas, el 1936, tenia molta vinculació amb la parròquia de Sant Esteve. El 25 de juliol del 1936, va ser dels que van ajudar el doctor Joaquim Danés a transportar el Crist amb la Creu pintat pel Greco de l'església als magatzems del museu i així fer sobreviure el quadre. En aquells dies van encendre un altar i el foc es va estendre per les teulades fins a arribar al carrer de l'Om, on hi havia la seu de can Besora i el pis on vivia la família.
Quan va començar la guerra, havien obert el taller al carrer Sant Ferriol, i encara hi és. El nou taller va ser on va comenaçar la mecanització de can Besora. Lluís Casas explica que hi van posar un tupí i una serra cinta. El comitè els va comissar la maquinària.
Acabada la guerra, van entrar al taller Francesc i Lluís Casas, els quals van tenir molta feina perquè van haver de refer el que havia estat cremat durant la guerra. Encara en van tenir més quan va començar el turisme i van fer la fusteria d'una urbanització, la qual esdevindria Platja d'Aro. Francesc Casas es va casar Dolors Masjoan i Lluís Casas, amb la Carme Casanova. Els fills dels dos matrimonis, Jaume Casas i Masjoan i Miquel Casas Casanova ara porten un negoci en el qual ja s'hi ha incorporat la dotzena generació, formada per David Casas i Laura Casas.
Abans, el 8 de juliol del 1991, van posar en servei el primer tanatori de la comarca. Des del 2001, l'empresa té la concessió del cementiri municipal i el 2004 van activar el primer forn crematori d'Olot.
