El 1997 el consum d´aigua per càpita als 22 municipis de la Costa Brava s´aproximava als 600 litres per persona de mitjana, segons dades de l´Institut d´Estadística de Catalunya (Idescat) i de l´Agència Catalana de l´Aigua (ACA). Tretze anys després, el 2010, i a pesar d´un augment notable de la població censada (fins als 250.000 habitants), el consum d´aigua queia a 200 litres per persona i dia, un decrement de més del 60%. Una tendència que, afirma Ariadna Gabarda Mallorquí en la tesi doctoral Canvis recents en el consum i la gestió de l´aigua en espais turístics. El cas de la Costa Brava,defensada a la UdG el 2016, converteix la costa gironina en «un bon exemple de regió que ha prioritzat amb efectivitat programes d´estalvi d´aigua».

En els últims quinze anys, sosté Gabarda, «el consum per càpita d´aigua ha disminuït, mentre ha augmentat el volum total d´aigua consumida», una «millor eficiència» que s´explica per «factors relacionats amb les innovacions tecnològiques i institucionals, la conscienciació ambiental [la sequera dels anys 2007-2008 hi hauria jugat un paper important], l´ús de recursos hídrics alternatius i la crisi econòmica i el preu de l´aigua».

Lloret: trencar el tòpic

En aquest context, i «a escala municipal», l´exhaustiu treball acadèmic de recerca determina que «els consums per càpita d´aigua tendeixen a ser més alts quan més proporció de sòl urbà de baixa densitat presenta un municipi». En altres paraules, «una concentració més alta de places hoteleres o de càmping no implica forçosament més consum hídric municipal». La recerca fa una anàlisi particular del cas de Lloret de Mar, població que concentra el 46% de les places hoteleres de la Costa Brava: els establiments amb «més capacitat, tant en termes de places hoteleres com de dimensions de les zones aquàtiques», tendeixen a «consumir menys aigua per càpita que la resta», uns resultats que «aporten nous elements de debat al voltant dels beneficis i perjudicis de les destinacions turístiques de masses amb una elevada densitat urbana i verticalitat». A Lloret, apunta el document, «l´incentiu principal que explica la implantació de mesures d´estalvi hídric [com les impulsades a l´hotel Samba] està relacionat amb la reducció dels costos econòmics».

El paper del Consorci

Des d´una perspectiva històrica, Gabarda identifica «quatre grans períodes» en l´evolució del sanejament de les aigües residuals urbanes de la Costa Brava. De mitjans del segle XX fins al 1980, el turisme va fer créixer el consum i això va derivar en «un increment considerable d´aigües residuals, que fins llavors no eren tractades sinó que directament abocades als rius i/o al mar». Amb el naixement, l´any 1971, del Consorci de la Costa Brava (CCB) les institucions locals van «voler posar fi a aquest descontrol». Aleshores van desplegar el Pla d´Infraestructures d´Aigües Residuals, que va començar a donar els primers resultats a partir de 1980, amb els «primers signes de millora», sobretot en platges i zones de bany. Del 1993 al 2008, apunta la tesi doctoral, el model de gestió es va centralitzar i la Generalitat va assumir el rol que fins llavors havia desenvolupat el CCB. La darrera etapa que identifica la recerca va del 2008 fins a l´actualitat: en aquest interval temporal, «la crisi de l´administració pública i la forta contenció pressupostària han forçat la Generalitat a iniciar alguns processos de privatització de serveis relacionats amb la gestió de l´abastament i el sanejament hídrics».

D´aquesta manera, dels 22 municipis «només un», Castelló d´Empúries (Empuriabrava exclosa) aplica una gestió 100% pública d´aquests serveis; en tres més, Blanes, Mont-ras i Palamós, s´opta per un sistema mixt, mentre que els ajuntaments de les 18 localitats restants han concedit la gestió de l´abastament i el sanejament a empreses privades vinculades a dos grans grups multinacionals: Aqualia, filial de Fomento de Construcciones y Contratas (FCC), i Sorea, filial d´Agabar, del grup Suez.