El jurista i filòsof txec Hans Kelsen ens va deixar escrit que hi ha un cop d'estat quan «l'ordre jurídic d'una comunitat és anul·lat i substituït de forma il·legítima per un nou ordre».

Des d'aquesta perspectiva, el ple del Parlament de Catalunya dels dies 6 i 8 d'aquest mes, aprovant les lleis de ruptura amb Espanya, derogant la legalitat democràtica vigent i substituint-la per una de nova sense tenir competències per fer-ho, és un cop d'Estat.

En idèntica línia s'han pronunciat no només el Govern espanyol i el PSOE i Cs, sinó que també personalitats tan rellevants com ara Mario Vargas Llosas, Juan-José López Burniol, Josep Borrell, Xavier Vidal-Folch o Joan Tàpia, col·laborador d'aquest diari. Un cop d'estat incruent, sortosament, quan escric aquest article d'opinió.

Essent així, tots els escarafalls fets al voltant de l'actuació dels poders executiu i judicial de l'Estat resulten sobrers. Són fruit de la ignorància o de la mentida o de la propaganda o del sectarisme o fins i tot de l'odi. Els quatre estadis causals són pura indignitat humana. No deixen espai per a la reflexió quan pensar i cercar l'equilibri intel·lectual és l'element diferenciador respecte de la resta de l'anomenat regne animal. Cosa diferent és convenir que no s'havia d'haver arribat al tantes vegades pregonat xoc de trens o que ha resultat ser una insurgència institucional. Ha mancat voluntat d'entesa i ha sobrat fatxenderia entre les parts. S'ha obviat la política en un assumpte que és polític en la seva essència.

Resulta altament difícil, ara, tornar a l'espai de la política quan els colpistes es troben definitivament atrapats per les CUP, l'ANC i l'Òmnium Cultural... i Podem, cal no oblidar aquest darrer.

La política es fa en les institucions i no pas en el carrer. I el carrer, avui, és l'únic instrument que queda als autors de la vulneració perversa en seu parlamentària de l'Estatut d'Autonomia que només un de cada tres ciutadans catalans avalà amb el seu vot. Entre altres arguments, el més important: El Tribunal Constitucional no tocà res en la seva cèlebre sentència que l'estreta majoria del Parlament de Catalunya sí que ha tingut la barra de carregar-se com si tenir la majoria és equivalent a tenir la raó. Cop d'estat, en la conceptualització de Kelsen.

I ara, una vegada s'ha vulnerat la llei, s'ha imposat la desobediència, el carrer ha vingut a substituir el Parlament i les masses es troben més que encabritades, què es pot fer? Doncs, no ho sé. El PSC, partit que no s'ha begut l'enteniment i que avui rep fuetejaments del tot immerescuts per trobar-se en una centralitat política que fa nosa als extrems, malda novament per asseure's, parlar i acordar una sortida no humiliant per a cap de les parts confrontades i alhora beneficiosa per al conjunt de la ciutadania. El PSOE de Pedro Sánchez li dona suport. Però, tanmateix, com diuen els autors Carolin Emcke i Mario Campaña, cadascú a la seva manera i en sengles llibres, una vegada expulsats els valors tradicionals, la societat d'avui es basa en odis i formes d'exclusió. L'ètica es troba en una bombolla d'aigua i sabó emprenent el seu curt vol fins a dissoldre's.

El segrest de les institucions democràtiques pel carrer -com ara succeeix a Catalunya- no porta a cap altre lloc que a distingir qui pot pertànyer a una determinada comunitat i qui no pot pertànyer a aquesta. És dominació des de l'odi. Anarquia. Potser per haver-se'n adonat, encara que hagi estat tard, l' Oriol Junqueras plorà l'altre dia a TV3. Perquè és altament probable que el clam per a la independència de tanta bona gent ens amagui el corrent de fons de les CUP i de Podem, absolutament militaritzades, que no cerquen altra cosa que la substitució de l'actual sistema per un de nou a la chavista manera. No precisem altra cosa que no sigui el carrer. I del carrer, oh!, sorpresa, depèn avui tota Catalunya.