Entrevista · Jordi Xuclà (PDeCAT)

«Un cop format govern, Europa haurà de tenir una actitud diferent»

Els polítics sobiranistes han canviat el mític «tenim pressa» per un «a poc a poc i bona lletra». Jordi Xuclà no n'és una excepció, probablement tampoc no era dels que se sentien còmodes amb presses. Aquí parla de legislatures de quatre anys i de les municipals de 2019 com a oportunitat per mostrar la força del sobiranisme

01.01.2018 | 07:10
«Un cop format govern, Europa haurà de tenir una actitud diferent»

Com valora el triomf de Ciutadans en les eleccions?

Ciutadans ha guanyat en vots i en escons, sí. Però en un sistema parlamentari el que compta és qui pot formar govern, i és evident que hi ha una majoria inapel·lable dels partits independentistes. Així doncs, el resultat és un mandat per continuar el camí dels últims anys.

El PDeCAT ha quedat marginat en la llista de Junts per Catalunya on proliferen independents?

És la nostra tradició dels últims 43 anys. Aquella Convergència del segle passat anava a buscar els millors independents de cada comarca, els incorporava a les llistes, i a mig termini s'incorporaven al projecte. Com a partit, partíem amb unes opcions d'uns 650.000 vots, i al final han sigut més de 900.000. Per tant, hi ha un plus, i només es pot aplaudir i agrair qui l'ha dissenyat. Entre JxC i PDeCAt hi ha hagut bona convivència durant la campanya, i estic convençut que continuarà durant aquesta legislatura.

Gent a la presó, d'altres a l'estranger, empreses que marxen, fractura social... Quins errors s'han comès?

El 27-O, després de la declaració d'independència, el govern va decidir no adoptar algunes mesures de desenvolupament d'aquesta declaració, ja que segurament hauria traslladat el conflicte al carrer. I va acceptar canalitzar la controvèrsia a través de les urnes. I el resultat ha sigut inapel·lable. Per cert, des del meu punt de vista l'aplicació del 155 no permetia ni la dissolució del Parlament ni el cessament del govern.

Però jo he preguntat pels errors del govern català. No n'hi ha?

Al revés, va ser un acte de responsabilitat, encertat, que el dia 27, quan l'amenaça no era només d'aplicar el 155 sinó també el 116, o sigui l'estat d'excepció i tot el que pot comportar, el Govern decidís que la millor manera de resoldre el conflicte era amb les urnes.

D'acord, canviem de tema. És factible una presidència des de Brussel·les?

Crec que sí, és viable, ateses les circumstàncies excepcionals del moment. Perquè qui es va presentar a les eleccions ho va fer des de Bèlgica, i els ciutadans el van avalar a les urnes coneixent aquesta circumstància.

I en el supòsit que fos viable, Catalunya podria funcionar?

No vull entrar en aquesta especulació, perquè no sabem quin serà l'escenari final.

Altra vegada un 47% dels vots a partits independentistes. On anem amb això?

La prova més evident que s'ha revalidat a les urnes l'actuació política dels dos darrers anys, és que Cs ni tan sols ha iniciat roda de contactes per intentar formar un govern alternatiu. A més, ha pujat la participació, per tant més persones han fet costat a les opcions sobiranistes. Ara bé, governar vol dir ser molt conscient que hi ha una part de la població que veu les coses d'una altra manera, i democràcia vol dir respectar les minories.

Després del que hem viscut, s'ha de descartar la via unilateral?

En diversos processos d'independència europeus s'ha demostrat que una comunitat nacional està legitimada per a prendre mesures quan l'altra part es nega a dialogar. Qui s'ha de moure, en tot cas, és el govern espanyol. L'única decisió unilateral que s'ha pres en els últims anys és l'aplicació de l'article 155 de manera desbordada, excessiva i prepotent. Basat, a més, en la «Operació Catalunya», patrocinada per Soraya Saéz de Santamaría i Enric Millo, convalidada a les urnes... amb quatre diputats del PP.

Li ho diré d'una altra forma: bogeria és anar fent el mateix i esperar resultats diferents.

Estic d'acord que no s'ha de fer allò que ja s'ha fet. Perquè ja està fet. El que s'ha de fer és restituir el govern, amb la màxima exactitud al que va ser dissolt pel 155. Però correspon al candidat a president, presentar el seu programa al Parlament. El que s'ha produït en les eleccions és una convalidació de la línia política dels dos darrers anys, o sigui que els partits sobiranistes podem estar tranquils respecte la confiança de la ciutadania. Però sabent que s'ha de tenir un diàleg amb els que pensen diferent, sobre polítiques que no són només en relació a l'estat català: creació d'ocupació, educació, política energètica, immigració, infraestructures, etc. Temes que el govern i el Parlament han d'afrontar en aquesta legislatura vinent, perquè serà una legislatura sense el límit dels 18 mesos, i es podrà afrontar amb tranquil·litat.

En la legislatura passada ha faltat tot això perquè només es tenia la independència a l'agenda?

Jo conec gent que ha fet la gestió d'aquestes polítiques sectorials, el que passa és que segurament eren molt difícils d'explicar. S'hauran d'explicar més clarament.

Vostè fa anys que es mou per Madrid: veu possible alguna entesa amb el govern espanyol?

El primer que ha de fer el govern del PP és superar la síndrome de negació de la realitat. Ho porta fent dos anys, i és una síndrome lleugerament patològica que ha acabat portant la crisi a la política espanyola. Avui la política espanyola pateix una paràlisi important. El que ha de fer és retirar el 155 i permetre que el govern català torni a aplicar totes les seves competències. Perquè els consellers impostats que ens han col·locat, no han ni gastat el pressupost de 2017 ni han executat les obres pendents.

Hem arribat fins aquí per acabar reclamant les competències que ja teníem abans?

No anem a la construcció d'una Catalunya autònoma, anem a la construcció d'una Catalunya estat propi.

De quina manera, si ja hem vist qui té la força?

Si el Govern del PP tornés a aplicar el 155, demostraria al món que no accepta el resultat de la solució que va acordar amb institucions europees. I això ja comença a alarmar el món. Si fa un any hagués permès un referèndum pactat, qui sap quin hauria sigut el resultat. Ara hi ha un punt d'inflexió, que és la repressió policial l'1-O. Ara al món es parla de Catalunya.

El món ens mira, què diuen.

Aviat, el 2019, hi ha unes eleccions municipals que han de ser una revàlida de la fortalesa del sobiranisme. S'han de començar a preparar molt bé, aquestes eleccions. Són una oportunitat de consolidar l'independentisme, de fer veure al món la seva força.

Com a PDeCAT o com a JxC?

El 8 de gener comença una proclamació a bon ritme de candidats del PDeCAT amb la formula JxC.

Ja que té contactes europeus, ens podia advertir que Europa no voldria saber res de Catalunya

Per ser exactes, el 21 va haver-hi eleccions, i des del 22 les institucions europees han desaparegut del mapa. Quan s'hagin acabat les vacances i s'hagi format govern a Catalunya, Europa haurà de tenir una actitud del tot diferent. De fet, ja va ser Europa que va dir a Rajoy que havia de passar per les urnes.

Em sobta veure algú tan pragmàtic com vostè, no desmarcar-se ni un mil·límetre del procés.

Pragmatisme és explicar als diputats del PP i del PSOE que s'equivoquen quan diuen « estáis secuestrados por los radicales de la CUP», que les tietes convergents i les classes mitjanes han mogut els seus plantejaments.

Em referia a advertir el Govern català que no anés tan de pressa.

Segurament d'aquí a vint anys podrem fer una llista d'errors a banda i banda. Però qui ens ha portat a aquesta situació és la paràlisi del govern del PP, ell és qui havia de moure fitxa. Fins i tot hi ha sectors que ara dissimulen, que van demanar al PP que proposés un nou Estatut i que es votés. I el PP s'hi va negar. Els tercerviïstes s'han mort de fàstic i de melancolia davant la falta de receptivitat del govern espanyol.

Diu el ministre Zoido que no li tremolarà el pols si s'han de detenir més polítics catalans.

Em preocupa que ens estem encaminant a un macroprocés. Ja hi ha 28 persones investigades, amb la possibilitat d'arribar a 30. Si volen convertir el judici al sobiranisme en un nou judici del 23-F, hi ha una petita diferència: en aquell cas eren militars colpistes i en aquest, persones elegides democràticament.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook


Enllaços recomanats: Premis cinema