diumengeescolta'm

on és la responsabilitat?

 
Enviar
Imprimir
Aumentar el texto
Reducir el texto
 

JORGE BUCAY La matinada d'un divendres de desembre del 2005, tres nois d'entre 16 i 18 anys van agredir, van insultar i van calar foc a una dona indigent que dormia en un caixer automàtic a Barcelona. La víctima, una barcelonina de 50 anys, portava diverses nits passant la nit allà, entre cartrons. Aquesta nit, com ho van registrar les càmeres de vídeo dos joves es van introduir en el local. Aparentment no van intentar cap operació amb el caixer, només van empènyer i van insultar la dona, entrant i sortint del local diverses vegades entre rialles i crits. Finalment la dona va aconseguir passar el llisquet de la porta i deixar fora els dos joves. Tres hores després, un tercer noi, un adolescent de 16 anys, va copejar insistentment la porta perquè la víctima l'obrís. Quan ella ho va fer, el nouvingut va permetre el pas dels seus amics. Els joves van tornar a agredir la dona. Després un dels nois va sortir al carrer i va tornar amb una garrafa amb dissolvent. Amb la dona aparentment inconcient van ruixar el líquid i van calar foc abans de fugir corrent. Un veí va alertar els bombers en veure cremar l'oficina i aquests van trobar la dona, que va morir l'endemà al centre hospitalari a conseqüència de les cremades i les contusions sofertes.
Gràcies a la gravació de les cambres es va poder identificar els tres joves i detenir-los.
Al començament del judici oral, després d'intentar culpar exclusivament el menor d'edat, els dos nois que van començar amb l'episodi van declarar que "No volien danyar-la" "Que només van pretendre riure-se'n una mica" i que pretenien que marxés del caixer perquè "feia molta pudor".
La notícia d'aquesta setmana passada va ser que els pèrits psiquiatres després d'examinar els joves agressors els han qualificat d'individus"normals" Això ha motivat la sorpresa de molts i la més que irada protesta d'alguns comentaristes en els mitjans. L'argument esgrimit per aquests últims per a aquest comentari, és el lògic pensament que un fet tan terrible i cruel, no pot ser titllat de normal. No obstant això, aquesta qualificació no té com a finalitat minimitzar l'abús, ni dissimular la seva gravetat, per contra, és la conclusió imprescindible per declarar així els responsables.
La normalitat de la qual es parla, no es refereix a la conducta inadequada sinó al funcionament de la seva estructura psíquica. Sense aquest diagnòstic, qualsevol advocat defensor podria argumentar que els seus defensats no són responsables dels fets que se li imputen perquè eren víctimes d'una malaltia o pertorbació psíquica. Els agressors van actuar amb consciència de la situació, absolutament capaços de mesurar les conseqüències d'uns actes com els que es descriuen i amb total capacitat de decidir el seu comportament. Vull suposar que és cert l'argument d'una situació que se li va escapar de les mans als joves, la imprudència mortal que invoquen els seus advocats, la falta de premeditació en la mort de la dona, però res d'això hauria d'evitar que es consideri responsables els nois, que lliures de decidir, van optar per aquesta "gamberrada" que va acabar amb la vida d'un ésser humà.
La paraula responsabilitat, transcendent en aquest anàlisi, defineix etimològicament, a la capacitat, condició i habilitat de "respondre" pels propis actes. Una situació que només es pot reclamar a aquells que podent triar una cosa, per bé o per mal, en trien una altra.
Sóc absolutament incapaç d'opinar si correspon que se'ls condemni a dos, a tres o a vint anys de presó (els jutges són els que han d'avaluar aquest punt) però reconec que en el tema personal, i m'animo a demanar disculpes per endavant a tots aquells que no estiguin d'acord, em preocupa moltíssim aquest episodi fins i tot acceptant-lo com un excés adolescent no premeditat.
M'inquieta especialment pel fet que una vegada consumada la barbàrie, els joves no decidissin quedar-se a intentar evitar el més dolent, que no truquessin ells mateixos als bombers o no demanessin ajuda per intentar salvar la dona d'una mort horrible.
EL conte d'avui l'he de reemplaçar per aquest fragment del meravellós poema de Margaret Sangster:
No és el que has fet, sinó el que NO has fet,
el que et causa angoixa en caure el sol.
La tendra paraula oblidada, la carta que no vas escriure,
les flors que no vas enviar, són els teus fantasmes aquesta nit.
És la pedra que no vas apartar del camí del teu germà;
el consell encoratjador que no et vas atrevir a donar.
Aquesta carícia afectuosa, aquesta paraula amorosa,
en la qual mai vas pensar, sumit en les teves pròpies coses.
Aquests petits actes, tan fàcils d'oblidar...
L'oportunitat de ser com déus que tenim els mortals...
(...)
No és allò que vas fer, si no el que vas deixar de fer, el que ha de causar-te pena, ara que cau el sol.

COMPARTIR
 
  HEMEROTECA
  Conegui'ns:  CONTACTI |  CONEGUI'NS |  LOCALITZACIÓ     PUBLICITAT:  TARIFES  
diaridegirona.cat és un producte d'Editorial Prensa Ibérica
Queda terminantment prohibida la reproducció total o parcial dels continguts oferts a través d'aquest mitjà, llevat autorització expressa de diaridegirona.cat. Així mateix, queda prohibida tota reproducció a l'efecte de l'article 32.1, paràgraf segon, Llei 23/2006 de la Propietat intel·lectual.
Adaptat a la Llei de
Protecció de Dades per
 


  Avís legal
  
  
Altres mitjans del grup Editorial Prensa Ibérica
Diario de Ibiza  | Diario de Mallorca  | Empordà  | Faro de Vigo  | Información  | La Opinión A Coruña  |  La Opinión de Granada  |  La Opinión de Málaga  | La Opinión de Murcia  | La Opinión de Tenerife  | La Opinión de Zamora  | La Provincia  |  La Nueva España  | Levante-EMV  | El Boletín  | Mallorca Zeitung  | Regió 7  | Superdeporte  | The Adelaide Review  | 97.7 La Radio  | Blog Mis-Recetas