Els grans herois, els de debò, no necessiten vestits especials ni capes per salvar el món. Però sovint sí que han de dur una doble vida, com ho va fer Juan Pujol Garbo, l'espia català que des de la ingenuïtat més absoluta i un talent interpretatiu desbordant va enganyar el Tercer Reich fins a la seva derrota a Normandia. I perquè aquesta heroïcitat no quedés a l'ombra, el productor de pel·lícules com El perfum,Las maletas de Tulse Luper Siete años en el Tíbet, el gironí Edmon Roch, s'ha posat darrere la càmera per explicar a Garbo. El espía una història tan inversemblant que només pot ser certa.

Hi ha cap veritat en la biografia que ens ha arribat de Juan Pujol?

Absolutament tot ho és, tot i que reconec que sembli increïble. De fet vam participar al Festival Internacional de Cinema Documental d'Amsterdam, i un grup de programadors alemanys ens van preguntar si era un mockumentary, un fals documental. Jo mateix no podia creure que fos de veritat quan em va arribar el guió a les mans l'any 2004; però que com més investigués més històries inversemblants i increïbles descobrís no vol dir que no fossin del tot certes.

Qui havia de pensar que el millor actor del món, i destinat a salvar-lo, tingués arrels olotines.

Cert, el pare era d'Olot i ell era nascut al carrer Muntaner de Barcelona. Lògicament, no podia imaginar que acabaria salvant la democràcia; l'únic evident és que tenia imaginació i talent interpretatiu, i que podia amagar-se darrere 27 personalitats, tantes com agents se suposava que tenia a càrrec seu.

Tanta imaginació que, de fet, passava informació als nazis des de Lisboa com si fos a Londres.

Ell s'havia ofert al servei d'intel·ligència britànic en diverses ocasions, i l'havien rebutjat perquè creien que era un infiltrat alemany. Així que va començar a treballar pel seu compte, sense tenir accés a la informació secreta dels anglesos i sense cap formació militar. Cometia errors innocents i divertits, com embolicar-se amb el sistema monetari o passar fitxes de despeses inversemblants perquè no tenia cap noció de la realitat a Londres. Però quan era a punt de deixar-ho tot i marxar al Brasil perquè se li havia acabat la inventiva, va crear un conflicte diplomàtic entre Roma i Berlín per error. Aquí és quan els anglesos, que van assabentar-se'n, es van començar a preguntar qui era aquest espia que tenia tanta credibilitat entre els nazis com perquè se'l creguessin a ulls clucs.

I la sorpresa va ser trobar-se amb aquell que havien rebutjat.

I que treballaria amb ells des de Londres a partir de l'abril de 1942, efectivament. A partir d'aquell moment, des del cor del servei d'intel·ligència britànic, disposaria d'informació real que ben dosificada entre mentides serviria per dur els nazis a la derrota, fent-los creure que el desembarcament de Normandia es faria en realitat al pas de Calais.

Sent una figura tan hermètica, com ens ha arribat tot i que sigui en petites dosis la seva història?

No va ser fins el 1970 quan se'n va publicar la primera referència en un llibre sobre el sistema d'intel·ligència anglès. I Nigel West, un escriptor especialitzat en seguretat i espionatge, no va creure la versió segons la qual Pujol hauria mort de malària a Angola. Ell va afirmar que hauria estat incapaç d'inventar-se una biografia com la de Garbo, però que l'única cosa que hauria pogut fabular és una mort com aquesta, per no deixar rastre. Li va seguir la pista fins a contactar amb un nebot seu a Barcelona, que li va confessar que el seu tiet era viu a Veneçuela; i si no fos perquè el va trobar el 1984, potser no sabríem que va existir un espia tan fabulós que va rebre les màximes condecoracions tant del règim nazi amb la seva Creu de Ferro, com la membresia a l'Ordre de l'Imperi Britànic.

Però malgrat la transcendència històrica, el film és ple d'humor.

Jo el defineixo com una comèdia d'espies amb molt de misteri. És un documental perquè no inventem res i no està recreat ficcionalment amb personatges, però és una pel·lícula entretinguda amb tocs humorístics. De fet, res d'aquesta història no s'entendria sense el sentit de l'humor de Pujol i dels anglesos, encara que en diverses ocasions el somriure està a punt de trencar-se perquè els fets són molt seriosos.

Val a dir que tot i que ara l'hagi presentat a tall de documental, ja hi havia diverses històries de ficció que es basaven en Garbo.

Una és Nuestro hombre en La Habana de Graham Greene, que va conèixer Pujol perquè eren companys: un estava a l'MI6 i l'altre a l'MI5. En aquesta història es basa la pel·lícula protagonitzada per Alec Guinness, que trasllada la trama a la Cuba de la Guerra Freda. L'altra pel·lícula és Operación Cicerón, de Mankiewicz, on James Mason interpreta l'única persona que va descobrir Garbo, però aquest tenia tanta credibilitat dins l'òrbita nazi que ningú el va creure.

Els documentals cada cop tenen més acceptació a les grans sales. A què creu que és degut?

Que es basen en històries extraordinàries que mereixen ser explicades, mentre que la ficció tot sovint ho fa en espectacularitat o interessos. Els documentals són més senzills i no hi ha tanta gent que et mana, i això et permet trobar temes apassionants. De fet, al festival d'Amsterdam hi he trobat una mitjana de nivell molt més elevada que a Canes, Venècia o Berlín. Ningú no s'hi mira el melic o fa cinema per agradar a ningú, simplement es volen explicar històries sensacionals.