Velles pel·lícules de para-sols i dies de platja que donen pas a imatges actuals de vaixells encallats al desert. Així comença el documental d'Isabel Coixet ´Aral. El mar perdut´, amb un poderós contrast que avisa de la veritable dimensió d'un dels grans drames mediambientals de la Terra.

És un film de 25 minuts, rodat per la catalana per la Fundació "We Are Water", que compta amb la col·laboració de l'actor britànic Ben Kingsley, narrador dels textos, i del nord-americà Tim Robbins, autor del tema central de la banda sonora.

Són dos amics que s'han ofert a donar un cop mà a la realitzadora, que va dirigir a "Elegy" al primer i, al segon, a "La vida secreta de les paraules".

"No hi ha hagut tant càlcul en la preparació del documental", ha assegurat a Efe Coixet, que creu en la solidaritat quan darrere hi ha "projectes concrets", com afirma que passa en aquest cas amb "We Are Water", una organització de la empresa espanyola Roca que treballa amb la Fundació Vicente Ferrer, Unicef, Educació sense Fronteres i Mans Unides.

Explica que els fons que s'obtinguin amb "Aral. El mar perdut" seran empleats en projectes relacionats amb l'aigua en què aquestes ONG estan treballant sobre el terreny, com pous i depuradores.

"Les ONG serioses estan baixant en aquest moment les escombraries del món. Això és el què val, la gent que sap fer coses", destaca la cineasta, que no creu que ella i els seus companys estiguin exercint d'ambaixadors solidaris. "No som Angelina Jolie que ens posem el vel i anem a Pakistan", afegeix.

"We Are Water" li va proposar la pel·lícula i ella va triar el tema, perquè la tragèdia de l'Aral li rondava des de fa temps pel cap. "Em preguntava: Com és això que un mar ha desaparegut? Volia veure-ho. I fins que no estàs allà no t'adones del 'heavy' que és", subratlla.

El mar d'Aral va ser el quart llac més gran del món, compartit per Uzbekistan i Kazakhstan. Allà hi arribaven dos grans rius de l'Àsia central, el Syr-ria i l´Amu-ria. Les aigües del gegant soviètic es van fer servir per irrigar camps de cotó que creixien sense cap control i als quals hi llançaven des del cel abonaments i pesticides, que continuen tenint efectes nocius sobre la població de la zona.

Aquests fets els narra Coixet a la seva pel·lícula amb un ànim "didàctic", temorosa que arribi un moment en què ningú cregui que realment hi va haver un mar on ara hi ha un desert.

Coixet, igual que va fer Ryszard Kapuscinsky fa gairebé 20 anys, ha elegit Muynak, a Uzbekistan, com a paradigma del que va ser i ja no és. En aquesta ciutat hi havia balnearis i una important indústria conservera que donava feina a 600 persones.

Quan el periodista polonès va visitar l'antic port de pescadors, el mar es trobava a 60 o 80 quilòmetres, segons explica en el seu llibre "L'Imperi". La directora catalana va haver de viatjar 300 per acostar-se on el 2008 hi havia la vora de l´Aral.

Avui, els únics testimonis de tot allò són un vell museu, que guarda fotografies de llavors, i les carcasses dels vaixells a la terra erma.

D'anys enrere queden pel·lícules casolanes de súper 8, que a Coixet li va costar "molt, molt" aconseguir, després d'haver resultat impossible accedir als arxius de la televisió uzbeka.

"Les imatges dels 60 semblen més modernes del què veus ara. Era una ciutat florent. Ara hi ha un sentiment fatalista de la vida, com una estranya voluntat d'acabar amb la memòria del mar", ha dit.