Love or die, estima o mor. Tan senzilla, o tan increïblement complicada, és la premissa sota la qual Bullitt, a cavall de Girona i Sant Feliu de Guíxols, presenten el seu segon treball, editat per BCore. Posant en valor l'energia del rock nord-americà dels 90, la porten al segle XXI amb melodies infeccioses, de single instantani. Avalats per la qualitat del segell barceloní, es van convertir en l'aposta segura per estrenar la temporada de concerts al recentment inaugurat club Wah Wah de Girona.

Al disc han triat un arbre com a símbol. On tenen vostès les arrels, i cap a on estenen les branques?

Les arrels les tenim al punk i hardcore dels 90, d'allà neix la música que fem i que ens uneix com a grup. I cap a on estenem les branques? Sabíem que no volíem fer el primer disc un altre cop, ara ens hem donat més llibertat per entrar en terrenys que encara no havíem explorat per no repetir-nos. La imatge gràfica resumeix un títol contundent: hi ha coses que si no les estimes prou, moren.

Tan radical és l'amor: estimar, o morir?

Mai he cregut en les mitges tintes. Una cosa és discutir i valorar que no tot és blanc o negre, però en el que fas per passió has de posar-hi totes les forces perquè tiri endavant, ho crec fermament. L'altre dia parlava amb en Daniel Higgs, un músic nord-americà que va actuar a Sant Feliu, i em va dir que si tothom fes la feina que l'apassiona el món seria un lloc molt millor.

Creu en fórmules màgiques per crear cançons que no ens puguem treure del cap?

Quan compones intentes que la gent recordi les cançons, i que a més d'escoltar-les les pugui cantar a la dutxa, per a mi és un repte com a compositor. Però quan les fem no hi pensem gaire. El que sí ens obsessiona és el que comentaves del ritme, que ens defineix com a grup. No tenim una idea progressiva de les cançons, amb altibaixos i canvis, sinó que el que volem és que algú pugui engegar el disc i escoltar-lo d'una sola tirada. Sentim la influència dels Ramones: "un, dos, tres", engegar i no parar.

Han gravat a Ultramarinos Costa Brava, assegurant la qualitat.

A en Santi (Garcia) el coneixem de fa molt, és el nostre productor però també un col·lega. I pel que fa a la seva qualitat com a productor, no t'ho he d'explicar jo (riu). Hi ha grups que han de travessar tot Espanya per venir als Ultramarinos, i nosaltres el tenim al costat de casa: és un dels millors estudis del país, i concretament per la música que fem nosaltres, el millor. Així que mentre puguem gravar amb ell ho farem, és un més del grup.

És millor un segell petit o una multinacional amb més recursos però deslligada dels músics?

A l'inici vam tenir la sort de comptar amb l'Eric (Fuentes) de The Unfinished Sympathy com a padrí, però ara no ho tenia tan bé per poder seguir amb la feina que implica un nou llançament, i BCore se'ns va oferir. No hi havíem treballat mai però hi havíem editat singles amb un grup anterior, hi havíem tractat, havíem organitzat concerts a Sant Feliu: no eren uns desconeguts. I tot i que ara BCore s'ha obert a propostes que fa 10 anys no haurien publicat, nosaltres seguim la seva línia de tota la vida; i ens satisfà perquè els nostres grups de capçalera els editen ells.

En l'era de les descàrregues digitals, editar 300 vinils i fer-ne una edició limitada de 100 en color, és un luxe.

Ara els discos els vens a la gent que els vol per completar la seva col·lecció, són més un fetitx que la necessitat de poder escoltar cançons. El mateix dia que BCore enviava els CDs promocionals, Love or Die ja era a 10 o 12 pàgines per descarregar. I per això és bonic mimar l'embolcall, i ho fem per la gent que valora ser el diumenge a casa, agafar un vinil, posar el tocadiscos i esmorzar tranquil·lament escoltant aquell artista que li agrada.

En qualsevol cas, el disc va ser molt ràpidament a Spotify i myspace. Quina importància donen a les noves tecnologies?

Cada cop despertem més interès fora de Catalunya, i ens interessa facilitar el contacte amb nosaltres. I amb l'allau d'informació que hi ha, el més complicat és trobar els canals per arribar a l'oient potencial, i tot el que tinguem a l'abast es fantàstic. Tots valen. Des dels legals, als que no ho són (riu).

El que dóna diners ara són els directes, no la venda de discos...

Els discos són per demostrar que existeixes; si estàs tres o quatre anys sense editar un treball la gent s'oblida de tu, ni la banda més puntera del món es pot permetre estar tant de temps presentant un mateix disc. Són per dir-li a la gent que estàs fent coses, que no t'atures, però teníem clar que per subsistir com a banda els directes són vitals. Cal fer molts concerts, des de gratuïts per tocar a llocs on no has anat mai, fins actuar a la plaça Reial de Barcelona al BAM si es pot!

Sonen com a disc nacional de l'any. Vostès a qui nominarien?

(S'ho pensa). És força complicat. N'hi ha dos que m'han agradat molt: el de Betunizer, i no és perquè estigui al nostre segell (riu). I l'Ordre i Aventura de Mishima. En referència al que deies sobre nosaltres, però, ens trobem en un punt de no esperar grans coses, i rebre amb alegria tota bona notícia.

Com la que comentava abans: la possibilitat de tocar al BAM.

Va ser una sorpresa majúscula, i més sense tenir el segon disc al carrer. Va ser una aposta de ?l'organització, que ens va programar amb Nueva Vulcano i Standstill, dos grups tremendament consolidats. Ens va fer molta il·lusió, però ens marquem objectius realistes, o ?directament ni ens en marquem. Així si passa res perquè algú creu que t'ho mereixes és molt més reconfortant. Gaudeixes més, i t'emportes menys decepcions (riu).