Raimon diu que no té por de la mort i que li agrada viure el món que viu, però encara no entén l'autoodi que existeix a València. Excel·lentíssim pel seu honoris causa, confessa que una cançó es trenca quan no es considera digna de la persona que l'ha escrita.

Encara que ja ho era gràcies a altres reconeixements previs, sumar ara un honoris causa ens obliga ja a tractar-lo d'Excel·lentíssim?

Si vol sí (riu), però no em veig girant la cap pel carrer si algú em diu Excel·lentíssim. No és com aquella broma que fèiem de petits quan cridàvem pel carrer: Vicente!, i se'n giraven vint-i-cinc (riu de nou).

Els reconeixements què marquen, temps?

L'únic que se sent és que les institucions que són importants en qualsevol societat, i més les del saber o les de la cultura, reconeixen algú que ha escrit cançons i que ha estat útil. Però no demano que em reconeguin per res. "El llaurador de bona gana ho dóna". Tot el que faig és perquè crec que he de fer-ho. Si reconeixen que el meu treball té un mèrit, contentíssim, i si no ho fan, no passa res.

Portava des de l'any 2000 sense publicar cançons noves. Li ha costat molt temps obrir el calaix.

Si vol que li digui la veritat, encara les hagués tingut més temps guardades. Em va empènyer l'Analisa (la seva dona). Va ser ella la que va dir: "el disc ja el tens, només has d'arreglar això i allò, i el disc està". A vegades et quedes una mica enganxat en alguna cosa que, pel que sigui, no acabes de veure i en aquest cas ha estat ella la que va veure que el disc estava complet.

Encara dubta a aquestes alçades de la seva carrera?

És que ja he fet moltes coses! He musicat Ausiàs March, Espriu, tinc un centenar de cançons i en tinc moltes altres de trencades i per no dir una banalitat, o alguna cosa que ja he explicat, o que ha estat dita abans per un altre, doncs el camí es va fent més estret. Si a més penses a donar sempre el millor de tu i no només una mica, o a guardar per més tard per si de cas un dia ho necessites, potser haguessin aparegut en un altre moment. Tampoc ho veia clar.

A què es refereix?

Doncs que a vegades tens les coses davant i un no les veu pel seu compte.

Què ha de succeir perquè es posi a escriure una nova cançó?

El simple fet de viure. Fer cançons ha estat sempre la meva vida. La meva primera cançó, la vaig escriure amb 18 anys. A partir de 1963, que va sortir el meu primer disc, vaig comprovar que la música permetia expressar-me i que a més ho podia oferir als altres.

En aquest disc parla de la nostàlgia i al mateix temps de la seva realitat més pròxima. Ha obert la seva intimitat?

Tenia una idea al cap que es podria resumir en el sentit del propi transcórrer del temps i en aquelles puntes d'emoció que en certa manera et marquen. El disc es diu Rellotge d'emocions i és perquè el rellotge és el que marca les hores, però també pot marcar emocions i moltes altres coses. Volia que fos un disc unitari, encara que abordés diferents moments de la meva vida. A partir d'aquesta idea el disc es va anar fent i ara estic content d'haver-lo editat.

Confessaria com escriu Raimon una cançó?

Depèn. Cada cançó té el seu mètode, però el fet normal és que existeixin unes paraules lligades a la música. A vegades és només una música i després surten les paraules i aquestes mateixes paraules es van modificant. El que sí és estrany és allò d'escriure una cançó que vingui de sobte sense que tu abans la cridis o ho intentis. Cal connectar amb les cançons. Ja sap allò que la inspiració t'ha d'atrapar treballant. Però abans que res, ha d'existir un fet de voluntat.

Parlava abans de cançons trencades. Sent un acte tan privat, no sé que pot portar a un cantautor a trencar-les després d'hores de recerca i no, per exemple, a hivernar-les en una caixa.

El simple fet de no considerar-les dignes de la teva persona. Un sempre intenta superar-se a si mateix. No sóc dels que publiquen qualsevol cosa que escric. Intento fixar-me en què fan els altres, en com està el món...

Què ha descobert del treball dels altres i del món?

Tot i de tot. M'agrada viure el món en el qual estic vivint. Tinc un tipus de llenguatge que no ha estat mai de moda encara que jo el consideri útil. Però no busco la moda, mai ho he fet, busco l'expressió.

No està de moda, però la seva capacitat d'arrossegar públic no ha variat fins i tot en llocs on no entenen la seva llengua. Alguna cosa hi haurà, i més amb un gènere que té poca arribada als grans mitjans de difusió.

Tampoc ho demano i sóc conscient que no sempre hi caps.

Però no oblida que des de 1994 no ha anat a Canal 9. Si en aquest moment li entrés una trucada al mòbil convidant-lo, hi aniria?

Depenent de les condicions i per a què. El problema no és que sigui Canal 9, que sí ha donat alguna notícia del que jo faig, encara que cantar en aquest mitjà sí que és cert que només ho he fet una sola vegada. Però ja no es tracta de no tenir-me en compte a mi, sinó a tota una generació estupenda de músics que treballa ara mateix a València fent coses molt bones, i que en canvi la seva televisió autonòmica la ignora.

També sol recordar que no el deixen cantar a València. Perquè no dóna vostè la verdadera explicació?

Això no m'ho pregunti a mi, però jo crec que són sectaris. Hi ha una espècie de cert auto-odi que no entenc. Fa poc es va celebrar un centenari d'Ausiàs March. L'he treballat molt, i probablement molts dels senyors que estan en el timó de la política el March que coneixen sigui el que jo he cantat. En canvi, ni una paraula. Només era: "vine aquí, digues alguna cosa...". Crec que és odi al propi, d'una altra manera no s'entén.

Estem al segle XXI, és una altra la generació política, però moltes coses no canvien.

Si tingués la resposta la hi donaria. És una realitat, encara que no l'acabo d'entendre.

Serà perquè la seva generació ha estat molt íntegra en les seves conviccions?

És possible. Però mai he volgut presumir de res i en el meu cas no sabria ser d'una altra manera. Hi ha alguna cosa d'imperatiu que no sabria canviar. No sóc adulador, ni depredador. Només intento fer el meu treball i crec que el que faig té cert nivell, com m'han demostrat a mig món. Fora del meu àmbit lingüístic no sóc un cantant que ompli estadis, però en el meu circuit sóc una persona que té el seu prestigi i això a València s'ha volgut obviar. La Medalla de las Bellas Artes me la va donar el Govern espanyol. Jo no sóc un tipus que fa agitació i propaganda, sinó algú que escriu cançons.

S'ha de continuar mirant a Barcelona per tirar endavant?

Per a molts l'única manera d'arribar a la seva gent és anar-se'n a Barcelona o almenys tenir-la com a punt de referència. Des de Barcelona s'arriba a més llocs i si a més a València no volen que existeixis, doncs... Ara hi ha una gran generació de nous músics. I ho tenen molt més fàcil en el tema de la producció. Avui qualsevol pot produir un disc i els avenços tècnics són importants. Però, si abans l'important era arribar a un disc avui el que val és la promoció i estar on cal estar.

Què el sorprèn d'aquesta nova generació de cançó?

Evidentment no faran el que vam fer nosaltres però sí crec que amb una mica de presència en els mitjans de comunicació guanyarien molt. Sense anar més lluny del meu poble, a Xàtiva, ja hi tenim al Botifarra i a Feliu Ventura, artistes amb categoria i de molta qualitat, i després hi ha l'Alabajos, en Briz... El problema és que han de treballar el doble i si a sobre tenen una administració pública hostil... Mentre que en d'altres autonomies donen suport al que és seu, a València donen suport als qui creuen que són de la seva ideologia.

El trobo molt vitalista i també molt guerrer.

És que mai he perdut les ganes de treballar.

Però hi ha molta gent de la seva generació en les casernes d'hivern o retirada des de fa anys i vostè no frena una mica ni tan sols als setanta.

Perquè a mi el que més m'agrada és estar a l'escenari. Pot ser que altres se n'hagin anat decebuts. De motius, n'hi ha molts.

El canvi de color polític a Catalunya portarà aires diferents?

La societat catalana és molt sòlida i està molt ben vertebrada. És una societat amb un fons que fa possible les coses al marge del color polític del moment. També hi ha un respecte i no existeix aquest ànsia de destrucció de l'adversari.

I què considera que li falta a la societat valenciana per despertar?

No ho sé. No m'explico moltes coses. No ho entenc. Josep Vicent Marqués ja va escriure aquell llibre de País perplex, doncs la perplexitat continua.

Es veu tornant algun dia a València o a Xàtiva?

He buscat casa a Xàtiva i a València però no acabo de trobar el que jo vull, així que no m'ho plantejo. No depèn tant de com em vegi ara, sinó de milers de coses. La meva única meta és seguir proper a la gent i aportant el que pugui aportar. I quan s'acabi, es va acabar. La vida es dóna i es treu i cal aprofitar-la.

Alguna vegada s'ha preguntat per què mai ha sortit un altre Al vent, un altre himne generacional?

Aquestes coses sí que són inexplicables. Quan vaig fer aquella cançó només pensava en un crit d'esperança i en anar contra l'adversitat. Això potser molta gent ho va sentir com a alguna cosa pròpia, i encara ho senten molts joves.