"La llibertat verdadera no és fer el que hom li dóna la gana, sinó realitzar allò que creus que és bo, per a tu i per als altres". Són paraules de la Germana Carme i formen part d'una de les reflexions expressades en el documental Carmelites al segle XXI, signat per Laia Fàbregas (direcció i guió), Ester Bertran (càmera, muntatge i codirecció de fotografia) i Anna Fàbregas (càmera i codirecció de fotografia), i que s'introdueix en un dels espais més desconeguts i, per tant, atraients, de la Girona catòlica: les carmelites descalces que viuen en un convent a l'avinguda de Montilivi.

El documental, de 25 minuts de durada, s'ha de considerar com un document històric -concepte que també va utilitzar la directora en la presentació- justificat en què deixa constància, amb voluntat de perpetuitat, del funcionament d'una comunitat gens amiga d'acaparar protagonisme i, a redós, pensaments, motivacions, actituds, anècdotes... de com entendre el compromís religiós i la realitat en què estem immersos. L'audiovisual, a la venda per 5 euros, serveix per recaptar un fons econòmic per Càritas Girona. La productora, Valentí Films (de Lluís Valentí), ha finançat les primeres 100 còpies del documental a fi que tot el benefici sigui per la institució solidària. La banda sonora ha estat responsabilitat de Carles Martínez i el grafisme, de Berenguer Costa.

Carmelites al segle XXI, originat en la cinquena edició del Festival Pepe Sales, dedicada a Santa Teresa de Jesús, permet diferents lectures, des de l'estrictament eclesial a la sociològica o històrica. Però qui són aquestes "protagonistes"? Les germanes Roser, Núria, Carme, Mercè, Maria Mercè i Joana. Sense cognom. Resideixen en el número 27 d'una avinguda transitada i trepitjada, que porta a un dels campus de la Universitat de Girona (UdG) i al camp del Girona FC. El convent, que forma part del paisatge urbà per on la ciutat s'ha expendit a la segona part del segle XX, és ara una espai serè i, alhora, obert a les persones que, per diferents motius, truquen a la porta. Cal destacar el recorregut, amb la intermediació de la càmera, pels austeres estances del recinte, als quals poca gent accedeix. Tot l'equip ha volgut donar les gràcies a Piua Salvatella, que ha estat l'enllaç entre la productora, els professionals que hi han intervingut i la comunitat religiosa.

Però, més enllà del sa tafanejar (des del punt de vista de l'espectador) dins el convent i saber com viuen (distribució de les hores, què fan...), el documental trenca amb el tòpic que les religioses de vida contemplativa visquin com "aïllades" del món, només pregant. Llegeixen la premsa -fidels lectores, d'entre altres publicacions, de Diari de Girona-, donen consell, faciliten menjar a persones greument afectades per la crisi... bona part de les quals musulmanes. Aquest és, tal com queda explícit, una manera certa d'interpretar el diàleg ?interreligiós. L'audiovisual està farcit d'idees que, almenys, fan reflexionar al no iniciat. Un exemple de la germana Joana. Tenint en compte que l'oració és un eix de la seva vida, pregunta què és una persona que truca demanant ajuda. L'autocontesta: "Una oració en moviment".

Carmelites al segle XXI analitza, en boca de les religioses, el concepte de l'"entrega a Déu". Allò que significa, matisos... I que és la felicitat, el canvis en la vida consagrada... El documental mostra un dels patrimonis materials i immaterials que té Girona ciutat que es recordarà, si hi ha absència. Laia Fàbregas, va divulgar una de les seves conclusions sobre allò que havia viscut: "Són molt felices dins d'un món que, des de fora, sembla tancat". La frase transporta a una idea de la germana Mercè que desmitifica, una vegada més, la vida consagrada. Deixa clar que "som persones humanes, i tenim els nostres defectes", afirma, convençuda, en un moment del documental.

Espiritualitat i voluntariat

La presentació de l'audiovisual, fet a la Casa de Cultura, va ser complertat amb una anàlisi a propòsit del binomi espiritualitat i voluntariat, a càrrec d'Ezequiel Mir i Casas, coordinador de Càritas Girona.