É s un tema palpitant. Omple els mitjans. El nostre bisbe Francesc també hi ha incidit notòriament, com a Pastor que és de la nostra Diòcesi. I és un tema complex, amb gruixos diferents en importància i de competències diferents. Per això és objecte de reflexió en totes les èpoques. Nosaltres tenim un home savi i sant que ha expressat el seu pensament sobre la llengua. És cert que al seu temps -finals del segle XIX i principis del segle XX- el panorama sociològic del nostre país era ben diferent. Però els grans principis romanen. Oblidar els orígens naturals de la llengua fa impossible una política coherent i eficaç. El bisbe Torras es remunta a la relació entre religió i llengua, ja que "la Paraula es va fer carn". La revelació de Déu s' ha fet paraula humana: Jesús, Fill de Maria". I Torras i Bages diu que "la llengua natural i pròpia és imprescindible en l'oració". L'Església, comenta el bisbe de Vic, defensa que, "des del principi, les grans, les vertaderes unitats socials són per l'Església les que formen la unitat de llenguatge". Per això parla del ritus "grec, aràbic, copteÉ l'Església llatina,grega, eslava". I la persona singular és l'objecte primari de l'atenció evangelitzadora de l'Església. "Salus animarum", la salvació de les ànimes és el fi del Dret canònic. Però la persona i la llengua formen una unitat indestriable. La intimitat del ser, la seva profunditat, passa pels solcs humans del cervell i s'expressa amb la paraula, que és la icona de l'esperit, de la identitat interior, de l'ànima. Per això, manipular la "paraula", el llenguatge, és més que una operació de risc. A la paraula humana, la naturalesa exi?geix que se li doni sempre camins de plenitud. A tota paraula, a tota llengua. L'Església ha estat, durant segles, la guardiana de les llengües, sobretot de les clàssiques. La tasca política és cercar el bé comú que prové de l'exercici en plenitud de les diverses llengües. I el bisbe Torras no deixa de recordar-nos que hi ha, també, la "llengua universal de la caritat".
