Amb el senyor Bachs reia la meva àvia, una senyora que mai no va tenir oportunitat d´anar a l´escola, i amb ella reia jo, universitari assegut al seu costat al sofà. Ignoro si rèiem del mateix, ni ganes de saber-ho, en feia prou compartint aquelles estones de complicitat. Tots tres. La iaia, el senyor Bachs i jo. A vegades s´hi afegia el senyor encarregat. O l´avi. No el marit de la meva àvia, sinó un dels extres del programa.
Amb la d´hores que vam passar amb la iaia davant de la tele parlant del seu bigoti -del del senyor Bachs, s´entén- i he hagut d´esperar que tanqués definitivament la paradeta per assabentar-me que era postís. No serà senzill sobreposar-me a una notícia així, és com si de cop m´hagués caigut un mite, com si ara -per no fugir dels meus mites privats, aquest no compartit amb la meva àvia- em diguessin que Linda Lovelace va morir verge.
I ben pensat, dur bigoti postís l´equipara a d´altres personatges que han divertit difefents generacions de telespectadors, com ara Groucho i Chaplin, i molt probablement Aznar, del qual encara no s´ha revelat -com de Bachs- l´artifici pilós, però la seva comicitat el delata. És com si el pont -llevadís en podríem dir- en forma de pèls que uneix boca i bigoti -encara que sigui pintat com el de Groucho- connecti amb l´inconscient de qui el veu i provoqui la hilaritat del respectable. Encara que sigui involuntàriament, com en el cas d´Aznar.
Segurament a la meva àvia li agradava també que el senyor Bachs es fes dir senyor, en aquestes coses era molt mirada, sort que s´ha estalviat els temps actuals, que vas a una botiga i et diuen «què vols» mentre masteguen xiclet. I sort també que el senyor Bachs ha aguantat el temps suficient -una setmana- per evitar que ningú no tragués una foto seva amenaçant de votar per ell, pobret.
