Admiro els homes de ciència. Han fet molt de bé si han estat humils, conscients que treballen en un terreny que no els pertany i que no fan més que descobrir les lleis ocultes d'una matèria que cultiven com a simples masovers. Però em sap greu que els universitaris que no són de lletres s'hagin estalviat la gimnàstica de les traduccions llatines i la lluita per trobar l'equivalent del text original, amb l'esforç per cercar el matís precís, la paraula justa que el revela més que les coses, les persones.

És la formació i l'art de les Lletres. Tomàs d'Aquino dedica tota una «Quaestio» - un capítol- amb tres Articles, sobre «l'Estultícia». Partint de les Etimologies, Tomàs compara tres paraules sobre el mateix tema amb matisos que expressen aspectes reals diferents. Parla de «l'estultícia», la «fatuïtat» i «l'hebetudo». «Stultus» ve d'estupor, una espècie de paràlisi, un quedar-se com encallat; «fatuus», vol dir insípid, fat, insensat, esmussat, curt.

L'estultícia és ser curt de cor i obtús de sentits, i la fatuïtat fa pensar en la privació total del sentit espiritual. Tomás analitza aquests matisos i afirma que l'estultícia s'oposa a la saviesa. Saviesa que ve de «sapere», sabor, gust. Diu que és «savi» aquell que és apte per discernir el coneixement de les coses i de les causes. Com més important és el tema del discerniment, més saviesa es necessita. Fer política, portar una empresa, educar una família, poden estar en mans de «savis» (encara que no tinguin títol ni carrera) o subjectes a la «stultitia», que pot anar carregada de diplomes.

Tomàs d'Aquino, que vol arribar al fons dels problemes , en l'article 3 d'aquesta «Quaestio», fa una pregunta inusual: «L'estulticia és filla de la luxúria?». Hi respon citant un verset del Llibre dels Proverbis: «L'estult segueix una meretriu perquè ignora què és el que l'encadena» (Prov. 7,22).

Estic pensant que molta gent d'avui desconeix el significat de la paraula «luxúria». Alguns la confonen amb una marca de cotxe anglès d'alta gamma, «luxurious», «de luxe».