«La Girona del segle XIX no va ser una ciutat decadent sinó que va ser una ciutat clarament en creixement». Amb aquesta contundent afirmació presenta l'historiador Genís Barnosell el seu llibre Girona, 1833 - 1874. Una ciutat en transformació, acabat de publicar dins la col·lecció Quaderns d'Història de Girona, una iniciativa de l'Ajuntament i la Diputació.
Ja el títol adverteix que el llibre aporta una nova tesi que convida a revisar la visió pessimista difosa per la historiografia sobre un segle en el qual es produeix l'arribada del ferrocarril, la creació de la Biblioteca Pública, l'Institut de Secundària, el Pont de Pedra, el Teatre Municipal, el tancament dels convents i, entre altres, el sorgiment de la industrialització i el sindicalisme.
«Vam intentar que des del títol quedés clar que oferim una visió optimista del grau de transformació de la ciutat», diu l'autor.
Preguntat per l'origen d'aquest pessimisme, Barnosell raona que en aquell segle, Girona va esdevenir capital de província espanyola i els dirigents locals van utilitzar el mite dels setges napoleònics per vincular la ciutat «amb els discursos sobre la nació espanyola del segle XIX». Els setges, efectivament, van existir, però l'elit gironina va «dramatitzar exageradament les catàstrofes» relacionades amb els setges, de manera que la historiografia ha sigut sempre deutora d'aquesta «visió tan negativa» de les conseqüències demogràfiques i econòmiques dels setges.
Per Barnosell, a la primera meitat del segle XIX l'Estat espanyol era «incapaç de comptar els seus habitants» i els censos que atribuïen a Girona una molt baixa demografia «són dolents, no se'n pot aprofitar cap».
El mite de la demografia
Així, la ciutat que abans dels setges tenia unes 8.000 ànimes va quedar reduïda a la meitat després de la Guerra del Francès. Els censos de 1813 i 1815 donen només 4.677 i 4.551 habitants. El 1830 hi hauria 6.383 habitants, i no seria fins el 1842 quan es recuperaria el registre setcentista: 8.172 ànimes. Però el primer cens modern realitzat a Espanya (any 1857) assenyala «inequívocament» que la ciutat tenia 14.000 habitants. Barnosell sosté que tanta diferència en pocs anys és improbable i que el més raonable és que els censos anteriors fossin dolents. Basant-se en recomptes parroquials, l'historiador proposa que la ciutat hauria recupera ja l'any 1818, una dècada després dels setges napoleònics, els 8.000 habitants que un registre de 1808 li donava abans de començar la guerra.
El llibre de Barnosell també trenca el mite que sense la implantació de la indústria cotonera no hi pot haver canvi social, sosté que el cas de Girona és l'excepció.
La indústria tèxtil s'implantarà més endavant a la ciutat, però ja hi funciona la fàbrica de turbines Planas, hi ha una indústria paperera i es produeix un canvi agrari al voltant de la ciutat. «La població augmenta molt i hi ha tota una urbanització», diu l'autor.
El volum es va presentar divendres passat a l'Ajuntament de Girona en un acte amb la participació de amb l'assistència de l'alcalde de Girona, Carles Puigdemont, i l'historiador de la UdG Joaquim M. Puigvert.
Genís Barnosell (Verges, 1968) és doctor en història contemporània per la Pompeu Fabra i professor de ciències socials a l'Institut Pla de l'Estany de Banyoles. És col·laborador de la revista L'Avenç, de l'Institut de Recerca Històrica de la UdG i del Grup d'Història del Parlamentarisme (UAB).
