El director Peter Brook reflexiona a "The Valley of Astonishment" (La vall de la sorpresa) sobre la intel·ligència, la raó i el que és un ésser humà en una obra que es podrà veure al Teatre Municipal de Girona (Gironès) el 14 i 15 de novembre, en el marc del festival Temporada Alta.
Aquesta és la vuitena vegada que Peter Brook, acompanyada per la seva habitual col·laboradora, Marie Hélène Estienne, ve al festival, ara amb un espectacle sobre els misteris i meravelles del cervell humà, inspirat en el poema èpic del persa Farid Attar "La conferència dels ocells".
La història d'un home amb sinestèsia que té la capacitat de d'escoltar un color o assaborir notes musicals serveix de fil conductor de l'obra, que es desenvolupa a tres espais gairebé despullats en què es dóna curs a la imaginació.
Segons ha explicat avui Brook en presentar "The Valley of Astonishment", amb aquesta obra es vol conduir l'espectador per nous i desconeguts territoris a través de persones les vides de les quals són tan intenses que en qualsevol instant poden passar del paradís a l'infern, i tornar una altra vegada al paradís.
En l'obra, el personatge de Sammy Costas, protagonista de la funció, està inspirat en la vida de Solomon Shereshevsky, al qual va tractar el neuròleg rus Alexander Luria, i la vida del qual va relatar en el llibre "La ment d'un mnemotècnic", i que Brook ja va portar a l'escena fa disset anys amb el títol de "Je suis un phénomene".
L'espectacle, en anglès amb sobretítols en català, està interpretat per Kathryn Hunter, Marcello Magni i Héctor Flores, que actuen acompanyats d'un pianista que també és actor.
Héctor Flores, que era ajudant de direcció de Brook fins que el va escollir per la seva joventut i la capacitat de reflectir sorpresa en els seus ulls per fer d'actor, ha defensat que en l'obra els personatges busquen a través de la poesia i la ciència com entendre l'univers i la humanitat.
"En aquesta peça -ha puntualitzat- convergeixen el món dels ocells i el cervell humà, del qual hi ha coses que mai no es podran entendre".
La posada en escena és austera, sense projeccions ni llums, perquè per al director la imaginació és més intensa que el que puguin ser les llums o un vídeo.
"És -ha dit- com quan s'explica un conte a un nen i deixa volar la imaginació perquè el conte no s'acompanya d'un vídeo".
