En aquesta reflexió uneixo la darrera obra de misericòrdia corporal amb una part de la darrera espiritual: pregar pels difunts. El fet material d'enterrar ja el realitzen les institucions que tenen aquesta finalitat.

Tots tenim experiència de mort de persones estimades, familiars, amics, companys... i hem comprovat el que significa per a la nostra vida aquesta vivència.

Desitgem que el comiat que els oferim manifesti l'agraïment per la seva vida, i també el nostre afecte, el nostre acompanyament en el dolor envers les persones més vinculades al difunt... i, per als cristians, la nostra esperança que la mort no té la darrera paraula sobre la persona. La darrera paraula la té Déu, i és de Vida per sempre, de Salvació, seguint Jesús, el primer de la cordada que ha travessat l'abisme de la mort, i és el Ressuscitat.

Cal dir que la celebració de les exèquies, enterrar i pregar pels difunts, té el seu lloc important en la missió de l'Església i de les parròquies. Manifesta que som la comunitat de la fe, de l'esperança i de l'amor, i que oferim -i més en aquests moments- acolliment, acompanyament, compartir el dolor, estar al costat dels afligits, com Jesucrist comunicant esperança.

-Les parròquies, els seus responsables i tots els fidels, la comunitat parroquial, han de tenir cura dels difunts i dels seus familiars que viuen en la demarcació parroquial, sigui quina sigui la seva vincuació amb la comunitat, o malgrat que celebrin les exèquies en els tanatoris. Cal, però, considerar que per a alguns fidels la parròquia habitual no és la del territori on viuen en una etapa de la seva vida, sinó aquella on habitualment celebren i a la qual se senten vinculats.

-També cal pensar en quin és el record i millor agraïment que els podem oferir com a expressió de la nostra estimació.

-La celebració cristiana de les exèquies té el caràcter profundament religiós i humà com a comiat dels difunts. En el moment de la celebració de l'enterrament no hem de pensar en les nostres conviccions [...] (extret del Full Parroquial)