La paradoxa del conte impossible

La paradoxa lògica que l'estudiant proposa com a relat comença per erosionar els pilars ètics del seu professor, membre del jurat amb vocació de Salieri. És sota aquest argument on la sèrie de personatges que desfilen a l'últim llibre d'Anna Carreras (Barcelona, ??1977) ensenyen les seves múltiples cares en una obra que aviat es transforma en un «thriller» coral de dobles fons i aparences.

Ha estat uns dies promocionant Ombres franceses a Girona. Només la seva presència crida l'atenció. És prima, amb un punt que va de bellesa punk a raresa literària, i porta aquell tall de cabell popularitzat per Bettie Page. No fa servir les mitges tintes ni en escriure els seus llibres, ni en executar les seves crítiques literàries (és col·laboradora de diversos mitjans), ni molt menys en el cara a cara. La seva sinceritat és un dels trets de la seva escriptura: es nota d'una hora lluny que l'Anna Carreras és una dona de caràcter. Considerada una de les veus femenines de l'escriptura en català, se l´esmenta cada vegada que es parla de joves escriptores de Catalunya, Carreras és autora de tres novel·les, entre elles Camisa de foc (Empúries, 2008), amb el qual es va guanyar la crítica.

Una noia brillant, un professor obtús amb psoriasi recurrent, un poeta entabanador, un jurat ben avingut, un psicoanalista que necessita un psicoanalista i uns secundaris imprescindibles conformen aquesta novel·la aparentment serena que aviat es transforma en un thriller addictiu. Una faula potent que reflexiona sobre els premis literaris, els falsos poetes i l'amor: «El malestar dels personatges és el mirall del lector actual», assegura Carreras.

«Tu te la jugues, quan escrius. Et ju­gues la teva intimitat, la teva presència en el món...». Quan el psicoanalista deixa anar aquesta frase a Juliette, li està dient que l'escriptura no només és un pou on ofegar les penes o un aparador on projectar el teu ego. «Escriure ha de ser risc, una aposta, innovació i transgressió», comenta Carreras. «Crear una cosa nova és gairebé impossible. Tot està dit, tot està escrit: l'originalitat rau en el com, en la veu, en l'estil que només tu pots inventar. La màgia de l'escriptura consisteix a fer el salt a l'universal, el pas de la categoria a l'anècdota, la identificació, la reflexió que pots aportar al lector. Som un entre la massa. Però existeix, i l´hem de tenir en compte».

El salt de l'acadèmia a l´«escriptura de veritat» que inicia la protagonista del llibre, sembla ser el mateix en què s'ha jugat el tipus la seva autora. «L'acadèmia posa límits, la vida no. Quan l'escriptura parteix de la norma, et sents encotillat i t'ofegues lentament, com en un esquema inamovible», afirma Carreras. «Quan l'escriptura es fa blanca, sense signatura, sense normes ni embuts ni prejudicis obsolets, flueix millor i l'ofici es dignifica. En el meu cas, vaig fugir de l'acadèmia -un autèntic no viure de cànons i mòmies en mode repetició permanent- per viure en llibertat. Entenc l'escriptura com a sistema de vida, de coneixement del món i com a passió. I les passions no s'entenen amb les pissarres».

L'alumna planteja una paradoxa lògica al professor presentant a concurs un conte titulat: El conte impossible. Carreras confirma que ella mateixa s'ha vist davant aquesta paradoxa de la paraula. «El llenguatge expressa i comunica el que vol, però només s'acosta a la totalitat, mai aconsegueix donar-ho tot», comenta. Davant aquesta insuficiència de l'instrument, l'ofici i les ganes ajuden a completar el text. «L'amor, per exemple, és gairebé impossible i, a sobre, és el meu tema preferit». Per això el conte es titula així. Va d'un conte que es presenta a un premi i el guanya per unanimitat. La paradoxa està servida.

Per a Ombres franceses, l´autora ha fet un treball de recerca previ durant diversos mesos. Per a la realització del llibre, explica l'autora que va passar per un altre període d'incubació i estudi, amarant-se de cultura oriental, de cosmogonia francesa, de gastronomia i dels carrers de la ciutat de París. Al que Carreras assegura: «Abans de qualsevol projecte hi ha d'haver un treball de recerca, gairebé científica, sobre el que escriuràs. Necessites un aprenentatge previ per embellir el llibre amb curiositats i sentit comú».

«Ni viure és un guany ni morir una pèrdua», assegura un altre dels seus personatges. Carreras s'explica: «a Occident ens alleten amb la idea que hem d'estar agraint la vida en tot moment perquè és un regal diví. En el mateix sentit, la mort és una pèrdua trista que ha de sumir-nos en una depressió existencial per respecte al mort. El que ens ensenya Orient és tot el contrari: la mort només és un esglaó més de la vida, una altra mutació de l'individu, un altre estat de l'esperit. Viure i morir són, doncs, com el yin i el yang, es necessiten mútuament per definir-se».