Goytisolo: «En el món d'avui no et pots creure res del que t'expliquen»

Potser per aquest motiu, en aquesta obra combina una sèrie d'apunts, aforismes i jocs de paraules, en una recopilació de les faules que ha escrit al llarg de més de quaranta anys, amb El atasco, un relat del 2015, amb elements d'actualitat i en què aprofundeix «en l'embús del món».

Comenta el barceloní que en els últims temps s'ha vist atrapat en congestions de trànsit a la sortida o a l'entrada de Barcelona (ara viu en un poble), algunes de monumentals, i això li va donar motius per pensar sobre com es viu al segle XXI.

Segons el seu parer, ara «els polítics manen poc, el que mana més és el mercat, i això tampoc no vol dir res, perquè en realitat són els que els controlen, els que guanyen els diners, quan puja o baixa la borsa», en un món «difícil i absurd».

Les tres faules que complementen el llibre són Una sonrisa a través de una lágrima, Devoraciones i Ojos, círculos, búhos, publicades a Anagrama el 1981, 1970 i 1976, respectivament, i que veu molt vigents. «Encara que algunes tenen més de quaranta anys, ja vaig intuir coses, les vaig saber interpretar», va comentar.

També creu que totes elles es caracteritzen per un «humor irreverent, escatològic, absurd, que tampoc no és nou ja que es troba present a Antagonía, la pedra angular de tot el que he escrit».

Precisament, Antagonía ha estat triada a França com a lectura obligatòria per al temari d'oposicions a càtedra en llengua espanyola durant els anys 2017 i 2018, mentre que el 2015-2016, la lectura obligatòria va ser el Quixot.

Traduït als Estats Units

A més, està a punt de traduir-se als Estats Units, considerada ja com «una de les grans novel·les del segle XX».

Tornant a les faules, Goytisolo ha assegurat que preparant el volum, ell mateix ha «deixat anar la riallada» amb fragments escrits fa més de quatre dècades, i ha reivindicat l'humor com «una mesura que accelera les idees».

En aquest punt, va recordar que, justament, va començar a armar-les com a «evasió» ja que estava ficat en la planificació d'Antagonía, que li exigia molt i li van servir d'alleujament.

Tampoc no ha oblidat que l'origen d'aquests textos és una petició de l'artista Xavier Corberó el 1968, qui li va demanar uns escrits per usar-los en una sèrie d'aiguaforts, sorgint Sátiro y sátira, el més antic inclòs en el llibre.

A Ojos, círculos, búhos i Devoraciones va comptar amb les il·lustracions del seu amic Joan Ponç.

D'una altra banda, va afirmar que al món, si interessés, «tot es pot arreglar» i va rememorar que hi va haver una època, entre la Primera i la Segona Guerra Mundial, en què els polítics sí que manaven. «Ara, en canvi, tot es dilueix. Putin mana, però fins a cert punt», va afegir.

«I el mateix en el cas de la Xina, que és el comunisme ideal, un país comunista amb milions de milionaris», va remarcar.

Va afirmar que segueix l'actualitat, «perquè les coses no deixen d'afectar-me. Ara, que me les cregui o no, ja és una altra història», va assegurar, i va posar com a exemple que ningú no «diu que Aràbia Saudita és el país més dictatorial del món, perquè tots són els seus aliats».

En la seva compareixença, l'autor d'Estela del fuego que se aleja va avançar que ja ha acabat una nova novel·la curta, que transcorre en l'actualitat, que «no s'assembla» a cap altra de les que ha escrit, amb «històries aparentment no relacionades» i que serà el lector «el que acabarà fent-se càrrec de l'argument».

L'editor Jorge Herralde té previst publicar-la a final d'aquest any.